LA GUIA

LA REVISTA

[ la revista ]

ENDINSA’T EN L’ART I LA CULTURA DE L’EMPORDÀ A TRAVÉS DELS SEUS PERSONATGES

Excursió al Faig de La Pedra

COM ACONSEGUIR LES TEVES PRÒPIES CASTANYES
Per Anna Vilalta Fotos Andrea Ferrés

— Has agafat l’ampolla d’aigua?

—Sí, ja és a la motxilla. 

—A més de la fruita, ens emportem galetes? 

—Sí, és clar, les criatures tindran gana. 

—Agafo les biodegradables d’espelta o les que et poden obturar les artèries del súper?  

—Les que els agradin.

 —Les del súper, doncs. 

—No, agafa les d’espelta, que la Jana no menja sucre. 

—No sé per què ho pregunto... 

L’any passat tres famílies vam quedar per anar d’excursió al Faig de la Pedra, més amunt de Cantallops, al Parc Natural de l’Albera, passat el castell de Requesens. La gent del restaurant La Cantina —antiga cantina del castell de Requesens, punt de sortida de l’excursió— ens asseguraren que el camí al faig no tenia pèrdua: —Primer trencall a mà dreta després del dipòsit d’aigua i tot recte.

Però ens vam perdre tant que els telèfons van agafar cobertura francesa. Mentre els adults miràvem amunt buscant una pedra sobre un faig enmig del bosc frondós, els marrecs corrien sobre una catifa de castanyes. La clofolla que les embolcallava era espinosa com la pell d’un eriçó, però els més petits consideraren la troballa tan valuosa que van aprendre a pelar-les. Mai vam arribar a trobar ni el faig ni la pedra, però acabàrem omplint una bossa de castanyes de dimensions heroiques. L’endemà vam fer un test seriós al veïnat. Per aclamació popular es va decretar que les collides a Requesens donaven mil voltes a les de la botiga: eren més petites, sí, però també més denses i gustoses.

Així que aquesta tardor, quan ha tornat a ser temps de castanyes, la petita Jana ha tret del bagul dels records dels seus quatre anys de vida les castanyes de l’Albera: havíem de tornar a buscar-les, no les volia deixar soles al bosc. D’acord, vam dir els grans, i aquesta vegada trobarem el Faig de la Pedra. Així que vam tornar a organitzar una expedició, aquest cop, amb cinc famílies en lloc de tres, per si necessitàvem reforços. Proesa inimaginable número 1: totes les famílies arribem puntuals, pràcticament alhora, al pàrquing on acaba la pista transitable. Proesa inimaginable número 2: cap criatura ha vomitat al cotxe, ni s’ha marejat durant el camí. Ningú té gana, ni son, ni està cansada.

Comencem a caminar, fa un dia esplèndid, la tardor llueix amb tots els seus colors. El primer repte abans de trobar el trencall: les vaques de l’Albera.

—Són salvatges? —pregunta en David, que té set anys i no les té totes.

—No són exactament salvatges però sí que viuen soltes aquí, a les muntanyes. Es diu que viuen en semillibertat.

—Com jo... —pensa en David.

—Són d’una raça més antiga que les vaques que coneixem, la raça de l’Albera. Aquí en diuen «vaca fagina», pel seu color. Vol dir ‘vaca del color del faig’.

—Com el faig de la pedra! —diu la Jana molt inspirada.

Són inofensives, però la mirada fixa dels seus ulls foscos prominents, el pelatge obscur de part del ramat i les banyes puntegudes apuntant al cel imposen respecte. Durant uns segons els dos grups, el de vaques amb vedells i el d’humans amb fills, ens calibrem les forces.

Agafem de la mà la mainada més impressionada —l’Adrià està preocupat perquè porta un anorac vermell— i seguim l’Alan, de deu anys, que crida:

—Aquí hi ha unes marques grogues, aquí hi ha unes marques grogues! —No era tan difícil, efectivament, «primer trencall a mà dreta després del dipòsit d’aigua i tot recte». A partir d’aquí ens resulta impossible caminar com un sol grup. Els tres nens més grans corren esperitats entrant i sortint del bosc, apareixent i desapareixent del camí, saltant marges, troncs coberts de molsa i fulles seques. El pare d’en Luke —que té un any—, se l’ha carregat a l’esquena i tira amunt a bon ritme, mentre la mare s’entreté a fer fotos avui que pot. La Jana i en Jan avancen al ritme que els permeten les seves petites cames agafats de les mans dels pares, que els ajuden a les pujades. Ha plogut i el camí esllavissat està ple de terra, rocs i fullaraca.

—Ens podem menjar aquestes boletes vermelles? —pregunten l’Alan, en David i l’Adrià, que han trobat un arbust de boix grèvol.

—Noooooooo! —crida el pare d’en Jan horroritzat.

—Ja me n’he menjada una! —diu l’Alan amb cara de preocupat.

—Doncs t’hauràs de provocar el vòmit!

—És broma! —crida l’Alan, i tots tres marxen saltant, corrent i rient pel mig del bosc com tres cabirols.

També veiem roures, alzines i les seves germanes les alzines sureres, cobertes del suro que els permetrà sobreviure als freqüents incendis dels boscos mediterranis. Pins rojos, aurons blancs… Tot i que està ple de castanyers, de castanyes, poques. Pensem que aquest any hem vingut massa tard o potser és el preu d’agafar el bon camí, qui ho sap. Només en resten els pellons abandonats i alguna que encara és a dins, petita com la darrera de les matrioixques. Trobem més avellanes, tot i que no són bones. Són avellaners bords, de bosc.

—Ecs!, són molt amargants! —diu l’Alan escopint la que s’havia posat a la boca amb desfici. Pel camí baixen una colla, en un cistell porten un cep d’un pam. Després d’una mica més d’una hora de camí —la majoria, amb els peus molls després de travessar un rierol amb poca traça—, arribem al Faig de la Pedra! L’indret és feréstec, al mig del bosc humit, en ple pendent. Deu vegades més alt i gros que qualsevol dels arbres del voltant, el faig s’alça com un tòtem extraordinari. A més de tres metres d’alçada, entre les seves branques nuoses, una gran pedra arrodonida i fosca dorm un son silenciós i antic.

Asseguts a les arrels de l’arbre centenari, cadascú fa la seva teoria de com dimonis hi va anar a parar: rodolant per una fusta col·locada entre la muntanya i les branques, una forta esllavissada, l’erupció d’un volcà, els extraterrestres o la primera pedra d’un futur castell a l’aire.

—Un gegant l’hi ha posada! —diu en David convençut que l’ha encertada. Hi dinem a sota, desitjant que no sigui avui el dia que vol caure. //