LA GUIA

LA REVISTA

[ la revista ]

ENDINSA’T EN L’ART I LA CULTURA DE L’EMPORDÀ A TRAVÉS DELS SEUS PERSONATGES

Javier Garcés

I EL VOL DE LA PUPUT
Per Eudald Camps Fotos Javier Almar

Javier Garcés (Saragossa, 1959) ho té meridianament clar: «Saber fer coses és només una part, molt important, però només una part... El que cal, en primer lloc, és saber mirar». Feta la declaració de principis, en qualsevol cas, el que resta és l’adopció d’un mitjà —la pintura— que, per a un artista contemporani (i Garcés ho és sense cap mena de dubte), no representa l’opció més senzilla. 

Obviar la importància d’aquesta decisió (podria no pintar: malgrat  tot, pinta), no ajuda a defensar (en el sentit de posar en valor) una pràctica sotmesa a enterraments periòdics, com a mínim, des de fa un segle llarg. És a dir: d’ençà que un infeliç com Paul Delaroche va decretar-ne la defunció (la irrupció de la fotografia, a mitjan segle xix, va suposar un daltabaix insuportable per a l’artiste peintre atrinxerat a l’Acadèmia), la pintura, entesa en el seu sentit més ampli, ha hagut d’asseure’s, amb tediosa regularitat, al banc dels acusats. No ve ara al cas repassar la cronologia dels esdeveniments, ni recordar el nom dels acusadors-enterradors, entre altres raons, perquè gairebé sempre el paper que la historiografia recent els ha reservat és fruit d’un malentès o, pitjor, d’una lectura excessivament literal del que suposadament van dir i escriure. 

Sigui com sigui, sumada a l’opció pictòrica n’hi ha una altra, si es vol, encara més «radical»: fer-ho del natural. Javier Garcés ho va portar a la pràctica relativament aviat: «Durant la meva estada d’un any a Londres —explica—, ja vaig centrar-me en el treball al natural. De fet, allà vaig entendre que la meva recerca implicava allunyar-me una mica del soroll del món. La Bisbal, en aquest sentit, era com un lloc atrapat en el temps, o fora del temps: les seves fàbriques adormides, els obradors ceràmics en desús, un riu que gairebé mai porta aigua... Tot plegat em permetia allunyar-me del soroll imperant i recloure’m per treballar amb la calma necessària». Una antiga fusteria s’endevinava com l’espai més indicat... I és que la pintura de Garcés (i, per descomptat, els seus dibuixos) és, abans que cap altra cosa, una celebració del moment i del contacte directe amb les persones i les coses, l’hic et nunc entès en el seu sentit més literal (aquí i ara): «M’interessa treballar sense filtres ni pròtesis —afirma—, o amb els mínims intermediaris possibles. Els meus treballs són estrictament analògics: la relació entre l’obra i el model es manté al llarg del temps». En aquest sentit, la manera de procedir d’artistes com Garcés té molt a veure amb la tasca del fenomenòleg (tan antiga com el pensament, tot i que va ser utilitzada de manera sistemàtica per Husserl), és a dir, d’aquell que rastreja les coses respectant el seu «aparèixer», sense pressuposicions especulatives ni pròtesis metafísiques de cap mena. L’objectiu és clar: la fenomenologia (segons Derrida) és un gest positiu que deixa de banda els prejudicis teòrics «per tornar al fenomen, el qual, per la seva banda, no designa simplement la realitat de la cosa sinó la realitat de la cosa en la mesura que apareix, el phainesthai, que és l’aparèixer en la seva lluïssor, en la seva visibilitat, de la cosa mateixa». Es tractaria, portat a l’extrem, de recuperar una «experiència perceptiva originària» destinada, en darrera instància, a reconciliar-nos amb l’univers de totes les coses visibles sense jerarquies prèvies, sense preferències de gènere ni d’espècie, amb el mateix respecte per l’herba més insignificant que per la manufactura més elaborada... 

Arribats a aquest punt, ja no sorprèn tant que el darrer projecte de  Garcés l’acabés portant als soterranis d’un museu d’història natural: l’encàrrec de realitzar la il·lustració d’una puput (l’ocell, és clar, que simbolitza l’empordanisme d’[ut]) es va acabar convertint, després de set mesos a les entranyes del Darder de Banyoles, en una insospitada metàfora de l’acte creatiu... «Tot aquest temps —confessa Garcés— al costat del motlle del negre i envoltat d’animals dissecats em va servir per connectar molt íntimament amb el que dibuixava i amb mi mateix. Crec que allò que comparteixo amb el taxidermista és la preocupació  epidèrmica: estem convençuts que tot el que podem explicar és a la pell.» El festí del dibuixant (que és com s’hauria pogut anomenar, també, El somni del taxidermista) colonitza l’espai de l’espectador gràcies a un fet molt poc habitual: «És la primera vegada —diu el de la Bisbal— que exposo en un mateix espai la peça finalitzada i el model d’on aquesta surt». La possibilitat de rastrejar el diàleg realitzat per l’artista vindria a ser el  gran mèrit del darrer projecte de Garcés: recuperar una concepció del temps i de la mirada que es troba en franca recessió.

D’això es tracta: el dibuix —que el treballa en grans formats—, la  pintura o l’escultura de Garcés impliquen un procés de coneixement que s’explica en termes de duració. La lentitud en l’execució de les seves obres, juntament a les llargues jornades d’observació que porten associades, impliquen una maduració sensible que, gràcies a la manca, com dèiem, de pròtesis metafísiques i prejudicis teòrics, desemboca en aquella anhelada experiència perceptiva originària que ens reconcilia amb el conjunt de fenòmens visibles. Per comprendre-ho, n’hi hauria d’haver prou d’observar el vol d’una puput. //