LA GUIA

LA REVISTA

[ la revista ]

ENDINSA’T EN L’ART I LA CULTURA DE L’EMPORDÀ A TRAVÉS DELS SEUS PERSONATGES

Jordi Isern

«LA PINTURA ÉS UN ESPAI VIVENCIAL, UN LLOC DE MEDITACIÓ»
Per Azucena Moya Fotos Andrea Ferrés

Jordi Isern ha dedicat la seva vida a l’art. És teòric i pintor, tot i que segons l’artista, és a través de la pintura que pot exaltar la naturalesa humana com a part d’un tot. Mitjançant els sentits, sobretot el tacte i l’oïda, Isern convida a una contemplació silenciosa i serena de la realitat.

Origen és la darrera exposició d’Isern, un diàleg d’experiències fragmentades, una mirada introspectiva que acaricia l’oblit del jo, i que ens introdueix en territoris que sobrepassen l’individu, que el situen en una frontera intermèdia on el cos és catapultat cap a espais insospitats, més enllà d’un mateix.

Consta de tres parts, les dues primeres, Recorda d’on vens i Recorda qui ets, han estat exposades al Museu d’Història, la Cisterna del Museu d'Història i al Refugi Antiaeri de Girona. El Museu de la Garrotxa d’Olot ha acollit la darrera part de la trilogia, Recorda on vas.

Quin és l’origen i la necessitat de l’ésser humà en relació amb la creació artística?

Crec que naixem amb un gran sentiment d’orfandat i mancança, d’oblit d’allò més important: saber que formem part d’un Tot. Peregrinem tota la vida intentant recompondre aquest misteri de la nostra existència, sense rumb aparent. I l’art, doncs, serveix per a formular-nos, amb tota mena de variables, aquesta eterna incògnita.

Si t’he de ser honest, no sé ben bé per què pinto el que pinto. Tampoc crec que calgui saber-ho, avui sembla que ho hàgim d’entendre i explicar tot, però quan apareix el misteri, aquest, per definició, és inefable. Sento que la ment humana és limitada i que la millor manera d’apropar-se a les coses profundes és fent cercles, sigui des de la creació, des de la meditació o la contemplació.

En aquest aspecte t’apropes a l’estètica oriental, la qual també concep l’art com a instrument que et condueix a espais buits i a establir vincles amb un coneixement més intuïtiu que racional.

Per mi, un quadre és una excusa per experimentar el buit. L’art em serveix per tocar la realitat. Sento que vivim en una espècie de Matrix i que en el nostre dia a dia, la ment crea tota mena de fronteres il·lusòries, principalment entre nosaltres i el món, també amb el propi cos i amb la pròpia psique. Entenc el procés creatiu com una porta oberta a aquesta experiència de fusió, de compenetració i de comunió amb el Tot. Cada persona pot sentir-ho d’alguna manera o altra, contemplant la natura, per exemple.

Parlant del procés creatiu, ens pots explicar com és aquesta experiència?

Abans, a l’estudi em sentia un caçador que restava a l’aguait per capturar alguna peça enmig de totes les possibilitats. Darrerament, m’identifico més amb un detectiu que a poc a poc va descobrint pistes d’una obra que ja està feta. No em sento part activa de l’obra, sinó un element testimonial que la descobreix. Ha canviat també el meu físic i, per tant, el meu apropament a l’obra. Si abans el meu cos s’implicava d’una manera implícita en la creació, tocava la superfície del quadre, s’expressava en un moviment espontani i intuïtiu... Ara, la creació és una acció sobretot contemplativa.

Parles de la natura com una altra manera d’experimentar la realitat. Què significa per a tu apropar-te als elements naturals?

El tempo de la natura és lent, tot es mou cadenciosament i tot està parlant. Hi ha tantes sensacions que és més fàcil sortir d’un mateix i adaptar-se al ritme sensible que t’envolta. Els sentits guanyen terreny en aquesta compenetració d’elements i la ment s’atura deixant que el cos participi de la contemplació d’una manera festiva. Si estàs en aquest moment, podràs sentir-te esglaiat i en comunió amb totes les coses.

El cos humà sempre és present a les teves obres, encara que sigui fragmentat: un cap sense rostre, un tors o una mà...

Sí, tot i que sempre m’he sentit més a gust en territoris abstractes, m’adono que necessito inevitablement el cos humà com a punt de partida. Perquè vull parlar de l’ésser humà, fer el meu particular homenatge a la seva resistència, a la seva voluntat d’existir. Parteixo sovint d’un dibuix detalladament figuratiu i deixo que sigui una excusa per a la meditació durant mesos. A poc a poc el vaig desmaterialitzant i, al mateix temps, li vaig afegint elements abstractes més lliures i espontanis. En aquest fer i desfer, intento suggerir la nostra relació invisible amb l’energia còsmica, el no-dualisme, la no-diferenciació. Vull representar l’ésser humà com un resum complet de l’univers. Per això hi ha presència d’elements fragmentats i jugo sovint amb aquesta ambigüitat cos-cosmos: el cosmos com un inabastable cos humà o el cosmos sencer a l’interior de l’home.

Com passes de les idees que vols transmetre, que a la vegada tenen una forta càrrega espiritual, a l’obra plàstica?

Dono molta importància al recorregut de la mirada. M’interessa la manera com  l’espectador s’acosta a l’obra, què hi va trobant pel camí. Així, intento que l’obra tingui diferents lectures segons la distància visual de l’espectador. Des de lluny, hi ha una percepció volumètrica, que canvia a mesura que s’apropa cap a una ambigüitat espacial (per la juxtaposició d’elements formals), fins a una darrera visió de la mateixa pell de la pintura, on guardo petites inscripcions, empremtes, signes més hermètics.

Concebo la pintura com una pel·lícula, amb uns protagonistes inicials, una trama i un desenllaç. Així ho visc al taller i és així com ho vaig descobrint personalment mentre treballo. M’agradaria que l’espectador pogués participar de l’exposició com un procés de meditació prolongada, un escenari d’aquesta memòria de la pell, d’aquest pas del temps reflexiu.

L’exposició Recorda on vas és una instal·lació «fruit de l’atzar, de les circumstàncies i les possibilitats de la sala», com tu mateix dius. Amb una composició musical i una llum tènue que difumina la mirada i sobreposa els sentits. Què ens suggereix aquest espai?

Investigo noves maneres de mirar la pintura. En aquesta ocasió, l’espectador passeja entre les peces que estan al terra, en horitzontal i en penombra, amb una petita llum just a sobre de cadascuna. El convido a submergir-se amb el seu propi cos a un tipus de presència més activa. Miro de provocar un canvi en la mirada, la qual prescindeix dels aspectes formals i es deixa portar per sensacions globals. La pintura passa a ser atrezzo, simples utensilis d’escenografia, perquè l’important és l’escena i la pròpia acció contemplativa de l’espectador. Intento crear un «clima» que provoqui un cert tipus d’estat mental capaç d’entrar en una dimensió més ritual, més religiosa.