Durant temps, Enrique Barro va intentar aprofitar al màxim el material escolar. Ha esmolat el llapis a poc a poc fins a convertir les seves serradures en collages serpentins multicolor, les puntes en pastilles medicinals que no necessiten prescripció o la pols en un dibuix d'inspiració mironiana. El resultat eren unes obres minucioses d'influència pop i caràcter festiu que unien la poesia visual de Brossa amb l'acidesa de Damien Hirst.
Cercador infatigable, agafa ara un nou rumb. Aquest estiu presenta a Espai Tònic la mostra Solo Show, en què reflexiona des d'una posició crítica i irònica sobre la naturalesa de les obres artístiques i la (conflictiva) relació amb el mercat de l'art. «Passin i vegin, senyors, i sobretot emporteu-vos un souvenir», Barro dixit.
Artista nòmada, ha passat temporades als Estats Units, a Polònia, Barcelona i Mèxic però des de fa uns anys la base de les seves operacions està al Baix Empordà.
La seva obra s'ha exposat a les galeries barceloneses N2, Joan Gaspar i Miquel Alzueta o a les madrilenyes SLOWTRACK i Juan Grisso. També ha participat en diverses exposicions a Ciutat de Mèxic, l'última d'elles al Museu Tamayo. Ha estat finalista durant dos anys consecutius dels Premis de Pintura i Escultura de la Fundació Vila Casas.
(Barcelona, 1986) Palau Sator
www.enriquebarro.comIG @enriquebarro
