Escriptora d’una època i fundadora de la mítica editorial La Gaya Ciència, Rosa Regàs (Barcelona, 1933) parla dels aprenentatges recollits al llarg dels anys: de la família i els nets, del fet d’escriure, de la llibertat. D’aquella nena que fou filla d’exiliats per la Guerra Civil, fins a la matriarca d’una família nombrosa al seu mas de Llofriu, en queda la dona rebel, sàvia i profunda. I enmig d’això, tota una vida dedicada a la literatura i a la cultura (premis inclosos), a la traducció (en diferents països treballant per les Nacions Unides) i a l’amistat, com aquelles nits màgiques de la Gauche Divine. Vestida de blau, com sempre, a Rosa Regàs el cap i el cor li bateguen alhora.  

M’agrada quan expliques que ets filla de perdedors de la guerra, però que no has tingut mai cap sentiment de perdedora.

Mai; més aviat, al revés: jo sabia que els meus pares havien lluitat per uns valors democràtics, de voler ser qui ets de debò, de voler viure la pròpia vida.

De molt jove volies formar una família. 

Sí, però, llavors, jo no sabia quina mena de família. Només tenia clar que, mentre educava els meus fills, també m’educava a mi mateixa. Jo no sabia què era una família, perquè mai n’havia tingut una. 

Ara tens cinc fills, disset nets i vuit besnets. Què és important perquè tot encaixi?

És molt difícil dir-ho. La família, però, també pot ser un espai de repressió. Cadascú ha de formar aquella que vol tenir. Ara bé, si comences a imitar la dels altres, estàs fotut; vaja, com en tot, és clar. Jo estic molt contenta de la meva. M’hi entenc prou bé i, si hi ha alguna baralla, ens reconciliem amb serenitat i sentit crític. 

[Aleshores, d’una tauleta del costat, Rosa Regàs en pren un petit llibre, molt artesanal. Duu el títol El nostre Llofriu. Me l’apropa. L’obro. És un llibre amb fotos d’ella i dels seus nets. Hi ha un text d’inici, en castellà, que dedica als seus néts.]

Llegeix aquest fragment.

Llegeixo, sí: El nostre Llofriu: «Y mientras seguimos caminando en silencio, me emociono al pensar que mi regalo de cada verano durará más que yo misma, y de la profundidad de su memoria, siempre habrá un rincón en que el encanto de estas vacaciones repetidas años tras años formará un territorio inmarcesible de amor y complicidad. En esa memoria yo estaré con ellos, aunque entonces no me sea dado disfrutarla porque mi turno ya habrá pasado. Mi turno toca ahora en el presente, no en el futuro. ¿Qué otra cosa puedo dejar yo a mis nietos?»

M’emociona. Els nets són com espurnes de tendresa que t’han faltat durant la teva infància. És allò que et donen els nets. A tothom li falta una espurna, i aquesta espurna és la de la infància. Amb els fills és diferent. Jo els deixo llibertat.

Creus en la llibertat?

A partir d’una certa edat, crec en la llibertat de tot cor, malgrat que un s’equivoqui, i, si deixes de fer una cosa per por d’equivocar-te, tampoc importa, perquè t’equivocaràs igualment. Per tant, és igual. Crec en la llibertat pròpia, sí, de conèixer la vida, la vida sexual, de patir-la, de viure-la, de transformar-la. 

I d’on et ve aquest desig intens per la llibertat?

Vaig tenir la sort d’anar a l’escola del pedagog francès Célestin Freinet i, quan les coses m’anaven malament, m’ho prenia d’una altra manera. De seguida, vaig aprendre que la llibertat no era l’objectiu, sinó que ho era el camí de la llibertat. Si trobes la llibertat, ja t’hi quedes i t’atures. En canvi, el camí de la llibertat et porta per un milió de llocs, a conèixer altres persones que també són en el camí de la llibertat. Quan jo era petita, ningú ens la va ensenyar, la llibertat. De fet, la llibertat no s’aprèn en un col·legi. Ho vaig anar entenent després de rumiar-hi molt, de mica en mica, sobretot quan havia de prendre una decisió. 

Ara que travesses els noranta anys, tens la sensació que has viscut una sola vida, o moltes vides diferents?

Moltes vides, no les he viscudes. I una vida sencera tampoc, o no l’he viscuda tan bé com hauria volgut. He tingut errors. El que passa és que he tingut la sort que els he sabut arreglar; com també he sabut engegar a la merda quan calia començar per una altra banda, inclús quan era casada i tenia fills i m’oferien una feina de traductora a l’ONU a Ginebra o a Moscou, i me n’hi anava. El que cal és protegir la manera pròpia de comprendre el món i acollir allò del món que t’ajuda en el camí de la llibertat, de relacionar-se amb tothom, sense por. I t’ho dic perquè jo vaig viure anys en què tot era pecat.

M’agrada molt quan expliques com surt l’escriptora de dins teu. 

El més difícil és entrar-hi a dins. Costa. Però, quan hi entres, de sobte, recordes un dia, un somriure, un paisatge, una conversa, i estires i estires i ho manipules fins que ho fas teu, i s’enllaça finalment amb la pròpia vida. I d’aquí surten les novel·les. 

Has voltat pel món, però sempre, aquesta casa de l’Empordà.

Tinc la mateixa passió per l’Alt Empordà que pel Baix Empordà. Em va costar, perquè soc molt de la llum de Cadaqués. Era un espai d’artistes. Aquella llum... [Rosa Regàs tanca els ulls com si evoqués el passat] Recordo quan jugava a escacs amb Marcel Duchamp, un dels millors artistes del segle xx. Érem veïns. Vivia damunt de casa i em cridava: «Rosa, vine, que xerrem una estona». 

Per acabar, què t’agradaria inspirar als teus nets, als teus besnets, a les properes generacions? 

La manera d’educar els meus fills és plena d’errors, però hi he encertat dues o tres coses. I ho veig en la manera com tracten la gent. Parlo de valors. Potser que s’inspiressin en el bon gust, que no s’aprèn perquè l’has heretat, sinó perquè dins teu has desenvolupat el teu criteri. De fet, quan entres en un lloc, de seguida saps si hi ha bon gust. I també, que no es deixin enganyar per coses ja establertes. Que les noves generacions busquin dins seu, malgrat que els faci mal, per trobar el camí de la llibertat, tot i que s’equivoquin. El que és important a la vida són els descobriments que facis tu, no Cristòfor Colom, sinó tu, tu mateix.