L’any 1986 les llacunes costaneres de la Pletera, entre la platja de l’Estartit i els camps de conreu de les Deveses, van desaparèixer per la construcció d’un passeig i sis illes d’habitatges a primera línia de mar. Al cap d’uns anys l’Ajuntament de Torroella de Montgrí i l’Estartit va apostar per desurbanitzar la zona i recuperar l’espai natural. Del 2014 al 2018 va aplicar el projecte Life Pletera i el resultat demostra que, malgrat la pressió urbanística, encara és possible rescatar zones alterades i la seva plena funcionalitat ecològica. Crònica a trenc d’alba a la Gola del Ter.

M’he llevat d’hora i camino sota la tenebra d’un cel ennuvolat que deixa entreveure un retall d’estelada. Només m’ha calgut superar la son de primera hora, però la compensació que rebré és molt més gran. Val la pena espolsar-se la mandra i saltar-se l’horari habitual per viure experiències que nodreixen l’esperit. Veure néixer el dia ran de mar n’és una. He escollit l’espai natural de la Gola del Ter, un món de dunes i maresmes on l’aigua del riu s’aboca dins la panxa de la mar en un acte de fusió, un maridatge que fluctua segons els capricis de les pluges i el joc sinuós de la sorra. La nit encara es manté a l’horitzó i les ombres cobreixen les llacunes i basses, envoltades de joncs, salicòrnies espesses i tamarius, arbres resistents i magnífics. És un recorregut que enllaça el mirador de la Pletera i la desembocadura del riu. Vull alliberar-me d’emocions acumulades i de pensaments repetitius... Mentre m’apropo a la platja, deixo anar tot el que em pesa i ja no em serveix per aprendre ni per seguir avançant. Els tamarius m’acompanyen en el camí, mig a les fosques, mentre observo la silueta de les illes Medes i la llum del far que il·lumina les roques. A l’horitzó s’endevina un viu de llum.

Només és possible acostar-se a la natura quan desacceleres el ritme i trobes temps per contemplar-la. Jo també era dels qui pensen que viatjar lluny permet esquivar millor la rutina, com si la llunyania geogràfica fos l’única manera de trencar amb la quotidianitat. Però, en realitat, es tracta de saber prendre distància dels pensaments, de no tenir por de viatjar endins i de trobar espais de desconnexió a cada instant. Al fons de l’horitzó brilla una claredat molt tènue. Puc veure la platja que es desplega davant meu i la boca del riu. Em descalço per anar fins a trenc d’onada i caminar una mica, sentint com els peus s’enfonsen a la sorra, sense perdre de vista l’escletxa perlada d’horitzó que presagia l’alba. En aquest moment el dia és una pàgina per obrir que aviat es farà lluminosa. A la primera claror, inicio una salutació al sol com les que fa anys que practico a les classes de ioga. Ara sí, la llum comença a explotar en raigs violetes sobre el mar. M’assec a la sorra, en posició de lotus, per contemplar-ho tot. Les Medes es perfilen clarament i la llum lilosa tenyeix el cel. M’inunda la sensació de formar part d’aquest paisatge còsmic, d’aquestes illes i del sol que es deixa entreveure rere els núvols. Per una estona mantinc els ulls oberts, atenta a la pròpia respiració, que va i ve com les onades del mar. Inhalo vida i exhalo tot el que ja no vull. Poso l’atenció en l’ara i l’aquí. Procuro no enganxar-me a cap pensament, miro d’estar present, mentre el sol fa l’acte espontani de sortir i tot es va il·luminant.

L’ambient fresc desperta els sentits —la tramuntana de dies enrere s’ha fos i l’aire està encalmat—, ja no sento els agullons de la sorra freda ni cap altra sensació que la de serenitat. Els pensaments s’aquieten. M’envolta la bellesa, em sento viva. Sembla com si dins meu es formi una altra constitució, com si ja no necessités res, més enllà de les sensacions del moment. Vibro amb el sol que es lleva sobre l’aigua, amb els aiguamolls i basses, amb el riu que transcorre pausadament en l’harmonia d’aquest instant. Ara el sol desplega els cabells violacis i somriu, com si tot es tractés d’una joia, d’una creació. Sento ocells que es desperten i piulen cap a la banda de les basses. Qui sap si són corriols camanegres dels que viuen en aquest paratge. Imagino les tortugues d’estany, el peix fartet que hi cria. Miro de seguir immergida en la calma. Però tot allò que es vol retenir s’escapa. I em sento impel·lida a caminar de nou i abraçar el paisatge amb la mirada: les illes, els núvols esfilagarsats, la llum tamisada són d’una gran bellesa. Em giro de cara al riu Ter, que baixa assossegadament, i em deixo portar per l’instint: agafo còdols, petites pedres que l’aigua ha desgastat, i les llanço al riu provant d’arribar lluny. Em sento com la nena que vaig ser i que encara viu en mi. Recordo el poeta Joan Vinyoli: “Aboca’t a la nit./ Escolta els ocells, mira el dia/ com neix./ Torna a veure les coses/ en els ulls d’un infant./ Torna a llegir en els llibres/ ara que és tard. / Has de fer una altra vida”. Davant meu s’estén una platja que s’allarga des de la Punta del Molinet i el Cap de la Barra del Montgrí fins a la Punta de la Creu de Begur.

 De tornada, seguint el camí de baranes de fusta, observo les llacunes litorals i el mirador de la Pletera. Me’n vaig amb la convicció que fer coses com aquesta enforteix l’estat d’ànim. Contemplar l’albada és una experiència emocional amb un clímax que té el punt màxim d’elevació quan el sol treu l’ull per l’horitzó esborrant les ombres. Sovint ens ho perdem per culpa dels horaris, la son o la mandra, però matinar així ens predisposa a tenir un bon dia. Cada albada que encetem és un regal de l’existència. Ja dins el cotxe, escolto la cançó de “La casa del sol naixent” de Bob Dylan.