Girona, dos mil anys d’història, entre quatre rius, laberint de carrers, places, ponts i monuments. Girona, tan observada, tan fotografiada, tan viva. La Girona que de dia enamora i de nit enlluerna. Us proposem fer un tomb per la ciutat de nit.
Hi arribem un capvespre de primavera, quan el sol es pon i l’olor dels til·lers comença a envair-ho tot. Algunes botigues del Barri Vell encara estan obertes. Tenim temps d’entrar en alguns establiments centenaris, que han resistit el pas del temps i el furor de les compres en línia.
Enfilem cap a la muralla, un passeig privilegiat amb una perspectiva única. Des de dalt d’una de les torres contemplem una postal majestuosa: la catedral i la basílica de Sant Feliu, tot el Barri Vell, amb totes les variants dels ocres i torrats, i la ciutat nova. Al fons, els jardins de la Devesa. I envoltant-ho tot, els roses, taronges i morats d’una posta de sol que recordarem. Deixem la muralla, baixem les escales de Sant Domènec i fem cap al carrer de la Força, un carrer de llambordes que connecta amb un seguit de petits carrerons que antigament formaven el centre del call jueu, un dels més grans i més ben conservats d’Europa. Al final d’aquesta via, apareix amb tota la seva rotunditat, elevant-se cap al cel, la catedral. Il·luminada, sembla custodiar els secrets de la ciutat des de temps immemorials. Ara recordo el que va escriure Josep Pla sobre aquest temple: «Davant d’aquestes pedres orgulloses, dures, fosques, imperatives, vaig comprendre que per sobre dels meus personals, insignificants interessos, hi ha una permanent, continuada, indestructible, apel·lació a lligams genèrics però concrets, més importants. La catedral em sembla el primer element de força de la meva col·lectivitat». La catedral com a presència inapel·lable.
Baixem i travessem el riu Onyar pel pont de la Princesa. No és dels més vistosos ni el més fotografiat, ja que ha de competir amb el pont de les Peixateries Velles, de ferro vermell, o el majestuós pont de Pedra, però per alguns és el més romàntic. Des d’aquí observem l’espectacle de les cases de colors que es reflecteixen en les aigües del riu Onyar, les finestres il·luminades, gent que trasteja a casa. Ja sentim l’ambient de la plaça de la Independència, on avui hi ha una actuació d’un dels molts festivals que animen la ciutat al llarg de l’any.
Ja és negra nit, els carrers estan agitats, i les terrasses, plenes de gent. Busquem lloc per sopar. L’oferta gastronòmica és àmplia i diversa, tradició i modernitat, producte local i alguns establiments a l’Olimp Michelin. Sopem en un petit restaurant al carrer de Santa Clara i, quan acabem, busquem la Rambla, un dels punts neuràlgics de trobades i passejos, i ens prenem un gelat observant el vaivé de gent. Fem cap a l’hotel, a la plaça de Catalunya, amb una terrassa amb vistes impressionants. L’endemà hi esmorzarem, aquí.
Punt i seguit
És d’hora, gaudim de l’aire fresc del matí mentre la ciutat es va despertant. Els més matiners, alguns ciclistes. Girona s’ha convertit en punt de referència mundial per a aquest col·lectiu, que ha trobat una ciutat de mesura humana en un territori privilegiat, a tocar del mar i la muntanya. Sortim de l’hotel i caminem fins a la plaça de Sant Pere, ens hi esperen uns antics banys romans. Pedra i aigua. Història. Quan sortim, ens adonem que som a les portes d’un altre pulmó verd de la ciutat, la vall de Sant Daniel. Però aquesta passejada la deixarem per a una altra ocasió.
