Aviat al matí, l’olor del verd i la frescor dels camps de maig ens condueix fins a la riba del riu Ter. Deixem la nit enrere perquè regni en altres parts del món. Nosaltres, ben d’hora, diem bon dia. Pel retrovisor veiem el Montgrí dormint majestuosament, la seva corpulència fent ombra a l’estepa florida. Flairo el regust de la primavera mentre les distàncies es van escurçant. Avui podré perdre els punts de referència, desmuntar el paisatge en una cartografia de línies i formes, textures i colors; podré volar ben amunt, com un ocell sense ales.
A l’horitzó de la badia el món sembla infinit, però em pregunto com serà sobrevolar-lo. En reconec els límits de pedra i el mar en totes les seves facetes. Les ones que envesteixen, que endrapen, que mullen. La pluja i la sequera. El cim en què descansa un castell buit, erosionat pel vent. Els Pirineus fonent l’últim rastre de neu d’enguany.
Un velam gegant de colors lluents que creix amb aire, enganxat a un bagul de vímet, s’eleva amb el foc. Segueixo els senyals que em fan amb el braç perquè m’afanyi, que el matí transcorre ràpid i la calma d’aquesta hora defuig i no torna. La cistella s’alça i en poc temps els nostres peus ja no estan ancorats a terra. Allà dalt tot depèn del vent, no hi ha res que ens deturi, no se segueix ni el nord ni l’est. Volar és desplegar la vela, atrevir-se a naufragar en aquest mar sense onades i travessar-lo.
El tendal groc s’alça com un astre cap al cel. La mar Mediterrània enlluerna com una làmpada. La vida a l’Empordà està en plena renaixença. El mar és quiet com el cel. El primer cop de vent del matí ha aixecat un brum, com un sospir que difumina els horitzons d’aquesta cartografia. Viatgem en la cua del vent i això vol dir que dins no se sent cap fressa, de la mateixa manera que sota de l’aigua, la remor dels humans desapareix. Tot el que succeeix en les venes d’aquest mapa que sobrevolem en globus sembla un artefacte insignificant.
Arreu on passem destaquen les textures del camp ocres, groguenques i fèrtils de vida. Com es creen triangles i formes geomètricament quadrades, que no són àrides ni de vèrtexs agressius. Voldria acaronar amb les mans aquest atles que sembla fet de vellut, lli i esponja. Mullar-les en la gran bassa d’aigua salada que sembla feta d’or i màgia. Prendre una de les illes Medes per endur-me-la a casa. El món s’ha refet a trossos en una catifa i la traça de l’home és indiscutible. Des de la meva alçada, ressegueixo amb el dit el recorregut de serpentines que fa el Ter i les fronteres de camp a camp.
La caiguda és gentil sobre un terreny de flors silvestres a prop de Púbol, però podria ser qualsevol lloc. El vent ha volgut dur-nos-hi. No som bèsties de cel, no ens corresponen aquelles alçades, però les hem pogut tastar. Quan tornem a sentir-nos ancorats sobre la terra, l’escala de la mesura torna a engrandir-se. La fressa torna a ser fressa. La calma que hem sentit dins el globus és irrecuperable, com l’enlairament. Continuaré sent un ocell sense ales, però he vist l’Empordà de ben amunt.
