Vuit dècades a la proa de Cadaqués donen per molt: per veure Dalí amarrar la barca directament a la terrassa del Marítim, o Duchamp cercant nous contrincants pels escacs després de derrotar els habituals del Meliton; per fer unes canyes amb Kirk Douglas i Yul Brynner aprofitant una pausa en el rodatge de La luz del fin del mundo, o per destil·lar les hores amb autors imprescindibles com Lanfranco Bombelli i Richard Hamilton; per descobrir aspectes ocults de la creació contemporània al costat d’artistes com Alfredo Jaar, Antoni Muntadas, Max Bill i Tacita Dean, o per profanar la vida secreta d’escriptors com Vargas Llosa i García Márquez (Josep Pla ja es profanava tot sol); per descobrir, fascinats, que el Jesucrist imaginat per Pasolini (L’evangeli segons sant Mateu) no era el fill de Déu sinó que es tractava d’Enrique Irazoqui, client assidu del Marítim i figurant imprescindible d’una terrassa que no seria la mateixa sense ell... Gairebé un segle desfilant per l’escenografia d’un bar impossible d’abastar a menys que, és clar, assagem de fer com Pere Figueras (Cadaqués, 1921) i ens limitem a assaborir-lo lentament, com s’hauria de degustar la vida o un còctel irrepetible. 

Sigui com sigui, no provin de fer-ho a casa perquè trigarien vuitanta anys i, a més, la majoria d’ingredients són impossibles de trobar. Necessiten un poble de pescadors gairebé intacte; una guerra civil (preferiblement no massa llarga); un exèrcit d’artistes, escriptors, músics, actors i personatges anònims i inclassificables (tots ells àvids de sol, de lluna i de conversa); una platja de sorra molt gruixuda (o de còdols molt petits); la clàssica gauche divine que vindria a ser, com deia el fotògraf Xavier Miserachs, una “irrepetible barreja de política, intel·lectualitat, whisky i Bocaccio”; i, l’ingredient més subtil però determinant (a la manera de les quatre gotes d’angostura o de tabasco), homes com en Pere Figueras o l’Huc Malla, ‘barmans’ capaços d’agitar amb energia una coctelera que, en mans inexpertes, podria convertir-se en una bomba devastadora. No cal dir que les proporcions de cada ingredient (i de tants altres que se’ns escapen) és un secret que ha assolit, amb el pas del temps, la categoria de misteri. 

Doncs això: el Marítim Bar és un còctel irrepetible. La bona notícia  és que, vuitanta anys després de la seva inauguració (un Sant Jaume de 1935), pot ser gaudit en les mateixes condicions que el primer dia gràcies a la pacient restauració promoguda per Huc Malla (net de Pere Figueras, històric propietari) i portada a terme, amb responsabilitat  i delicadesa, pel dissenyador d’interiors Jordi Vayreda. “La idea —explica Malla, gerent del mític local de Cadaqués des de fa un parell d’anys— era recuperar l’aspecte original ideat per Sagalà [arquitecte] i, al mateix temps, adaptar-lo a les necessitats de la cuina contemporània. Per això prefereixo parlar de restauració més que no pas de reforma: com si es tractés d’una pintura antiga (Huc Malla també és historiador de l’art i galerista), li hem anat traient capes de vernís...”. El resultat, impecable, sembla que vulgui retre homenatge als cèlebres versos de Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. 

I si no que li preguntin a en Pere Figueras. Des de la seva talaia (“La  casa més alta de Cadaqués”) recorda, amb la dosi justa de satisfacció i un pessic de nostàlgia, els començaments de tot plegat: Amb catorze anys jo era el nen dels encàrrecs. Em passava el dia amunt i avall: que si moldre cafè al magatzem, que si picar gel per fer gelats, que si anar a buscar ampolles... M’ho passava bé i al mateix temps treballava. Ni més ni menys: Pere Figueras encara conserva la fortalesa i la temperància del nedador de fons insubornable capaç de socarrimar un bosc (poca cosa: “una petita parcel·la entre Roca Mar a Sa Conca”) per salvar la seva mascota alada (“una puput que mai va estar engabiada”) o de llançar-se al mar des del penya-segat de sa Cova dels Capellans, sense pensar-s’ho dues vegades, per rescatar una cria de falcó que la tramuntana havia precipitat a l’aigua (durant vuit o nou anys, la rapaç va ocupar la plaça que l’incendi, i un fatídic error de càlcul, van deixar vacant). 

Lliçó de vida: entomar-la tal com raja. La capacitat de Pere Figueras  per objectivar la realitat passant-la pel filtre del sentit comú és prodigiosa. La Guerra Civil? —s’interroga responent a la nostra pregunta— Doncs mentre va durar vam tenir el Marítim tancat i, quan es va acabar l’assumpte, van tornar a obrir. I encara més: Turisme? Sempre hi ha hagut turisme. Per aquí passava tothom i tothom era igual: venia en García Márquez a fotre’s un cremat amb la Carme Balcells [editora], o en Josep Pla a beure un carajillo de rom Pujol, que li agradava molt, i a interessar-se pel bestiar... Mai parlàvem de política! Aquest deu ser un dels secrets de l’èxit del Marítim: ser lloc de trobada i catalitzador de sensibilitats més enllà d’èpoques i modes. Hippies? Jo sempre he estat hippy! —exclama un rejovenit Figueras—. Al llarg de tot aquest temps, he conviscut amb gent molt diferent. Només cal que siguin persones de bé. La fórmula? El Marítim era una república en temps de Franco i mai ho ha deixat de ser. 

No cal donar-hi massa més voltes: la màgia del lloc només pot entendre’s  al capvespre, asseguts com l’autor de Cien años de soledad “alrededor de una de aquellas mesas de hierro con sillas de hierro donde sólo cabíamos seis a duras penas y nos sentábamos veinte...”. 

Aquest deu ser un dels secrets de l’èxit del  Marítim: ser lloc de trobada i catalitzador de sensibilitats més enllà d’èpoques i modes. On, si no? “En el Marítim, el populoso i sórdido bar de la gauche divine en el crepúsculo del franquismo”. Potser per això Salvador Dalí sempre es va estimar més arribar-hi directament en barca i, potser també per això, a la Rosa Regàs li preocupa que no hi hagi ningú “que vagi amunt i avall amb càntirs o bombones de butà sobre el cap, ni que els pescadors matin les hores al Marítim fumant esmarrits caliquenyos i prenent cafè amb rom”: els temps canvien, però la proa de Cadaqués resisteix.//