Playmodes és un estudi de recerca audiovisual que treballa amb tecnologies personalitzades i eines de codi obert on la barreja de creativitat, programari i maquinari dona lloc a instal·lacions immersives, màping de projecció, il·luminació d’edificis, escenografia digital, instruments audiovisuals i disseny sonor.

M’heu comentat que esteu plenament immersos en un projecte...

Santi Vilanova: Des de finals de l’estiu passat que no parem, després de dos anys d’estar parats del tot a causa de la pandèmia. Ara estem plenament ocupats en un projecte d’escultura cinètica. És un encàrrec per a una marca asiàtica que presenta ara el primer automòbil elèctric de la seva gamma de cotxes luxosos.

Quan el podrem veure?

SV: El presentem el 20 de maig a tres ciutats europees simultàniament: Zuric, Munic i Londres.

Com ens hem d’imaginar aquestes instal·lacions? Em venen al cap les escultures cinètiques de l’artista grec Takis o el cèlebre Marcel Duchamp i els seus Rotoreliefs.

Eloi Maduell: Potser també es pot dir llum en moviment.

Algun detall més que ens pugueu revelar indiscretament?

EM: És una cinètica molt calmada. Hem fet dues parets que emmarquen el cotxe amb una sèrie de mòduls que són uns perfils LED amb tres tires –una cap a dalt, una cap a baix i una frontal– que van girant a poc a poc.

Ara que ja ens heu desvelat aquest projecte que us ocupa, volem saber una mica més sobre Playmodes. Com comença tot plegat?

EM: A principis dels 2000, en Santi i jo ens vam trobar dins de l’escena barcelonina de música electrònica i imatge en directe, concretament a l’associació cultural Telenoika. Vam començar a treballar plegats en una instal·lació interactiva que es deia Playmodes i que va acabar donant el nom a l’estudi. Més tard s’hi van sumar l’Eduard Frigola i l’Eduard Llorens.

Quin paper de l’auca fa cadascun actualment?

EM: Jo soc enginyer informàtic, però ja en començar la carrera tenia molt clar que m’interessava el costat més creatiu de la disciplina. L’Eduard Frigola és enginyer en sistemes audiovisuals, a més de músic. És el cap de desenvolupament de software, és a dir, és qui programa.

SV: Tenim també l’Eduard Llorens, que de formació és aparellador. S’encarrega de la implantació sobre plànol de les instal·lacions. També dels temes logístics. Finalment, hi soc jo, que arribo al mateix lloc que l’Eloi i l’Eduard Frigola però des d’una formació artística. Vaig acabar estudiant disseny gràfic pel vessant del grafiti. Paral·lelament, entro al món de la música per mitjà del hip-hop.

Quina és la vostra relació amb l’Empordà? Santi, per exemple, com arribes des d’un petit poble industrial de València fins a la Pera?

SV: L’Eloi ve a viure a Madremanya perquè hi té una casa familiar. Jo arribo a un punt en què estic molt fart de Barcelona. Com que no tenim cap necessitat d’estar vinculats a la ciutat perquè el nostre escenari és global, venim a l’Empordà, que és bonic, on el temps s’expandeix i tot ens funciona millor.

Algun racó empordanès on us agradi perdre-us?

SV: Sant Cebrià de Lledó, un llogarret a Cruïlles, al mig de les Gavarres, on hi ha un restaurant que porta una família des de fa centenars d’anys. Perfecte per fer-hi una excursió.

I tornant a la vostra feina, un dels “materials” amb què més treballeu és la llum, element diví i alhora ubic en la nostra societat postmoderna. Què té per a vosaltres la llum?

EM: Als inicis, exploràvem la relació entre la música electrònica i la imatge electrònica en directe. Hem anat sortint de la pantalla gràcies al màping, és a dir, de la projecció sobre edificis o sobre objectes. Ha sigut una transició relativament natural. En algun dels màpings, vam començar a complementar amb alguna llum les parts de l’edifici on no podíem projectar. I a partir d’aquí ens hem anat trobant cada cop més còmodes en aquest nou camp d’exploració.

SV: És una matèria molt abstracta i alhora molt expressiva. Té la capacitat de transformar la percepció d’un espai o el teu estat anímic.

Heu fet màpings a edificis emblemàtics com el Palau Güell d’Antoni Gaudí, la catedral de Manresa o l’absis de Boí Taüll. Us inspira aquest diàleg amb obres d’arquitectura tan emblemàtiques?

EM: No ho hem cercat expressament, són perles que ens hem anat creuant pel camí. Al final és el contenidor, una peça absolutament bàsica. El que fem és reinterpretar els espais, realçar-los per ajudar a veure’ls d’una manera diferent.

SV: Fa les coses fàcils, en certa manera. Ja no partim d’un llenç en blanc sinó d’una geometria que ja ens ve donada. Al final el que fem és unir els punts.

Vosaltres treballeu amb eines de codi obert, però entre balls de Tik Tok, discussions egocèntriques a Twitter i #foodporn a Instagram, on ha quedat la utopia tecnològica?

EM: Justament avui parlàvem de la visió més catastròfica de tot plegat. La televisió en si mateixa era un mitjà que es podia fer servir d’una manera molt intel·ligent per ajudar a la humanitat, però ha acabat en teleporqueria. Les xarxes socials podrien canviar el món, però se n’acaba fent un ús molt superficial.

SV: Nosaltres ens basem en el codi obert per al desenvolupament de software i hardware. Partim de la idea de formar part d’una comunitat on intercanviar el coneixement de forma lliure. El potencial hi és. La llàstima és que es corromp en el camí.

Algun projecte, possible o impossible, que us agradaria fer?

SV: Generar música a partir dels astres mentre els apuntem amb els làsers. Són recerques en desenvolupament que encara no han arribat enlloc, però que en el seu moment ho faran. També ens agradaria aconseguir que el que fem sigui energèticament autònom. Seguim a l’Empordà perquè ens és rellevant aquesta relació amb la natura i amb l’ecologia, amb tots aquests espais vius.