A vegades n’hi ha prou amb tenir una sola cosa clara per fer que la vida doni un tomb radical. A la Rocío li va passar i ara, tretze anys després, la trobem aquí: mare de tres adolescents, empresària i cuidadora d’un ramat de 160 remugants que pasturen per dues finques i moltes hectàrees de bosc.

La Rocío va estudiar Biologia i va començar la seva carrera professional com a educadora ambiental a Barcelona. Però amb el naixement de la seva filla va prendre la determinació d’esdevenir la dona que avui coneixem. La raó era senzilla: la Rocío no volia criar la seva filla a la ciutat. Durant la baixa maternal, doncs, es va traslladar a una regió boscosa a tocar de la frontera francesa. Comparat amb la selva urbana això suposava, sens dubte, un canvi radical, però la claredat mental que sentia en aquells moments la va conduir precisament cap a allò que necessitava. Tot just establerta al camp, la Rocío va conèixer la seva futura parella, es van enamorar i van començar a construir una granja junts. Van caldre 9 anys per fer d’aquella edificació de pedra un lloc habitable i durant aquest temps la família es va instal·lar en un petit bungalou de fusta amb una estufa de llenya al centre que rebia electricitat a través d’un petit sistema de panells solars. Ara, tot i que encara hi falta l’última capa de pedra i per bé que des de fora es veu notablement incompleta, quan entres dins la casa de pedra (situada a més de 10 quilòmetres del poble més proper) t’enamora el seu encant, només comparable a la pau del camí que et porta fins aquí. Amb un augment de la potència dels panells solars de 250 kW a 1.500 kW —tot i així, una dada minúscula comparada amb el consum mitjà d’electricitat de la majoria de nosaltres— la Rocío, el seu company i els seus tres fills han viscut gairebé quatre anys sense pràcticament altres serveis llevat del pou de 60 metres que va suposar la seva primera gran inversió en la finca. La granja es troba al cim d’un pendent pronunciat envoltat de roques que van traçant camins i marcant-ne els límits, com un pati de jocs per a les cabres, ple de cornises on parar-se a descansar i admirar la profunditat del bosc i l’extensió de la vista.

Seiem en una d’aquestes roques i parlem sobre les raons que la van portar a augmentar el ramat. La Rocío estava buscant una vocació que li permetés seguir aquest estil de vida fortament arrelat en la natura. I així, amb només 15 cabres, es va convertir oficialment en empresària i pastora. Oficial és en aquest punt una paraula clau, perquè arrencar un projecte relacionat amb el bestiar implica moltíssima burocràcia —certificats, taxes, llicències... Es podria pensar que un pastor és un home que passeja pel camp amb el seu bastó i guaitant el ramat, però el cert és que, encara que ocupi la major part del temps, tenir cura dels animals suposa només la meitat de la feina. Com a empresària, per una banda, i com a pastora d’un ramat d’aquesta mida, per l’altra, la venda directa és una de les poques vies per fer arribar el producte al mercat i requereix un munt de temps i d’energia. En una setmana normal, la Rocío porta els seus animals a l’escorxador els dimecres i els divendres en distribueix la carn en diferents punts de venda. Després d’ajudar tres petits bessons de xai a mamar una dosi extra de llet d’una cabra, no gaire entusiasta, companya de la seva mare, la conversa deriva cap a la dificultat de portar a l’escorxador un animal que has vist néixer i ajudat a criar. No és fàcil conduir un ésser cap a la mort, però els forts llaços que vinculen la cuidadora a la granja, el ramat i el medi natural ens fan comprendre i sentir com l’amor i la vida emanen fortament d’aquest racó del bosc. I certament l’amor defineix la relació de simbiosi que possibilita aquesta forma de vida. Poder gaudir de la carn en un sopar de Nadal amb la família i els amics, utilitzant i apreciant cada part de l’animal i entenent que retorna a la terra és una bona resposta a les imprescindibles qüestions ètiques que ens hem de plantejar en aquest sentit. La cura i la qualitat de vida que una ramadera com la Rocío proporciona als seus animals equilibra finalment la necessitat del seu sacrifici per raons alimentàries. La Rocío subratlla la manera com la industrialització de la producció càrnia, amb el suport incondicional de la publicitat, condiciona poderosament el consum massificat de carn, però quan s’aposta per un consum moderat i responsable en què s’utilitza cada part de l’animal, la fórmula esdevé sostenible. La seva família de cinc, per exemple, consumeix en un any menys carn que la que es compraria per al càtering d’una boda de mida mitjana.

La Rocío ha establert una forta connexió amb la comunitat a la qual pertany i entre altres contribucions —com el seu paper en el col·lectiu de dones pastores de Catalunya— destaca la seva participació en el Món Empordà, un mercat orgànic local compromès amb el medi ambient i el consum responsable. Ella hi aporta el seu humus, la matèria orgànica del sòl que funciona com a fertilitzant natural dels camps i les plantes. Així, després d’una llarga xerrada i de fer volar els ulls sobre la natura immensa d’aquest paratge verge, hem après una mica més sobre la vida i l’amor que poden néixer d’un moment de clarividència. Gràcies a la Rocío, el seu company, en Jep, i els seus fills encantadors (que no s’ha d’oblidar que gestionen perfectament bé la seva vida tecnològica d’acord amb les necessitats del segle xxi i deixant una petjada energètica mínima), som més capaços d’entendre com una decisió estrictament personal va fer que una de les tantes dones pastores que hi ha avui al nostre país s’embarqués en una aventura que contribueix a la millora de l’ecosistema des d’un racó de món que ningú hauria dit que fos habitable. //