Poeta, assagista, traductor, crític d'art, articulista d'opinió... Ha estat director dels centres culturals KRTU i de l'Arts Santa Mònica. Fou el comissari de l'Any Miró, de l'Any Pla i de l'Any Dalí. Ara fa cinc anys es va estrenar com actor de cinema de la mà d'Albert Serra. Li queda alguna cosa al tinter?

Tot el que he fet són d'alguna manera peces complementàries. Soc resultat d'un moment històric fenomenal en què es van trencar molts motlles, som una generació que hem après el sentit de la llibertat i del coneixement, som autoexigents i alhora molt lliures. Estic obert a l'imprevisible, és possible que acabi fent coses que mai hauria pogut imaginar.

Vostè sempre ha sigut un gran defensor de les hibridacions, un autèntic apologètic i practicant de la interrelació entre disciplines, què ha trobat en aquest territori de confluències i encreuaments?

Una bona part del meu treball intel·lectual ha intentat posar en comú disciplines tan separades com el món platònic i el món empíric. En el camp científic he trobat riquesa per alimentar l'imaginari, cosa que no he sabut trobar en el món de la literatura.

En què s'assemblen art i ciència?

Ambdós creen un món nou a través de metàfores que transformen la realitat. La ciència no deixa de ser l'observació de fets que, per comparació i diferència, acaba explicant unes lleis que són universals. L'art fa el mateix: fa una observació i provoca una transformació. Les dues necessiten fer preguntes noves per obtenir respostes diferents.

Actualment, amb la revolució digital, la nostra relació amb la cultura ha canviat completament, per un costat la xarxa democratitza l'accés al coneixement, per l'altre, l'excés d'informació ens fa molt més dispersos...

Estem a cavall d’un vell i un nou sistema. En aquests moments comença a haver-hi un prejudici apocalíptic respecte a l'ús de les tecnologies, però com que en som conscients, hi haurà correccions. Abans érem apologètics. No s'ha de ser ni apocalíptic ni integrat.

La tecnologia ha buscat sempre la innovació. L'art ha caigut sovint en el fetitxisme de la novetat. En cultura, és més necessari renovar o preservar?

Al món hi ha civilitzacions que tenen la base del seu ésser en la preservació i n'hi ha d'altres que es dediquen a innovar. A mi m'agrada la cultura híbrida, aquella que sap trobar en el pou de la memòria alguns elements insòlits i que alhora està atenta a les transformacions. Això es veu molt en el món ultralocal, com per exemple en una cultura petita com la catalana. El que fa que sobrevisqui és la capacitat de memòria i innovació.

Parlant de llocs petits i locals, vostè va a Cadaqués cada cap de setmana, estiu i hivern des de fa 25 anys...

Sense adonar-me’n s'ha convertit en el meu lloc de treball intern, bona part dels meus llibres de literatura llarga els he escrit allà.

Dalí, Duchamp, Beuys, Hamilton... pocs indrets han cridat tants artistes i de tan bons!

Cadaqués ha enllumenat en quatre grans moments: la preavantguarda, amb els Pitxot i la seva amistat amb Picasso i el cercle modernista. Després el nucli surrealista al voltant de Salvador Dalí, que arriba a Duchamp. El segueix el moviment pop i la galeria d'en Franco Bombelli. I ara el món postmodern. Amb Huc Malla, seguint la línia del Bombelli, hem incorporat la generació de Perejaume o Plensa i la més jove.

Què té Cadaqués que atrau tants artistes?

És un lloc d'oci amb la complexitat de l'infinit còsmic de Novalis.

Com era el Cadaqués d'abans?

Cadaqués era un món ultralocal, realment molt petit i de difícil accés. Picasso va trigar el mateix de París a Figueres que de Figueres a Cadaqués. Amb vespa, la Rosa Regàs trigava de 4 a 6 hores des de Barcelona. Llavors era una comunitat local. Ara hi ha molt passavolant.

Una època daurada?

El Cadaqués actual està ple de riquesa. És el que visc. L'altre, l'estudio. Per mi és un luxe trobar-me amb artistes tan potents com Jordi Colomer, Albert Serra, Tom Carr i tants d'altres...

Abans de marxar, ens recomanaria una lectura per fer a la vora del mar?

Germà de gel, d'Alicia Kopf, té una estètica calenta i freda a la vegada. Una altra lectura apassionant és La vida amorosa de Charles Baudelaire, de Camille Mauclair, prologada per Edgardo Dobry. I sempre s'ha de llegir la Vida secreta de Salvador Dalí, un dels llibres més extraordinaris de la literatura universal. I, naturalment, Cadaqués de Josep Pla.

Una música per acompanyar-nos una tarda d'estiu?

Pascal Comelade, un autor de molt a prop de Cadaqués, de Ceret. Concretament, «La sardana dels desemparats». També alguna peça de Carles Santos, que va fer el seu últim concert a Cadaqués l'estiu passat. Va ser molt emocionant.

Una pel·lícula (o un capítol d'una sèrie) per degustar una nit calorosa?

A mi m'agrada molt i no me’n puc amagar La mort de Lluís XIV, d'Albert Serra. És el crepuscle de la grandesa de tot allò que és viu.