Parlar de sostenibilitat està de moda, per sort i per desgràcia. Per sort perquè, en estar de moda, moltes persones han incorporat hàbits com ara destriar les deixalles per categories, un costum que per consciència social elemental o civisme probablement no haurien adoptat mai. Quant a la desgràcia, aquesta ve sobretot de l’oportunisme d’aquells que troben a les etiquetes i certificacions mediambientals una font de lucre personal com qualsevol altra, sense que els importi gaire que aquell producte que comercialitzen hagi estat veritablement produït amb criteris de sostenibilitat.

Al sector de la construcció, sostenibilitat vol dir reduir dràsticament l’impacte dels edificis al medi ambient, perquè, avui dia, des que es projecten fins que la seva vida útil s’acaba amb la demolició, suposen (en el context europeu) el 40% de les emissions totals de CO2 a l’atmosfera, el 30% dels residus sòlids i el 20% de la contaminació de les aigües. Són xifres prou importants per entendre que continuar construint així és un luxe que ja no ens podem permetre. A més, el greenwashing (ecopostureig, en diuen ara) amb finalitats de lucre personal té el gran greuge de deixar sense credibilitat unes certificacions que a molts, professionals i consumidors, ens agradaria poder-les prendre com a referència per tenir una certa convicció que allò que produïm o consumim perjudica el mínim possible el medi ambient.

Les estratègies que afavoreixen la sostenibilitat a la construcció depenen de l’optimització dels consums energètics, d’uns edificis resilients i adaptables a les incertes circumstàncies que ens planteja el canvi climàtic i l’esgotament de recursos naturals, de la implementació de pràctiques que afavoreixin la circularitat, dels materials de proximitat i la seva reutilització i també de la recerca d’uns entorns saludables, sense perdre tampoc de vista que l’edifici més sostenible és aquell que no s’arriba a construir, sovint perquè hem trobat un espai ja edificat que ens podria servir. Dit d’una altra manera, que la rehabilitació dels edificis existents és el gran repte.

Materials de tota la vida, industrialitzats i tecnificats 

En tots aquests aspectes, un factor clau és la tria de materials constructius de baix impacte i, a casa nostra, aquests són dos: la fusta industrialitzada (que no té res a veure amb les prestacions de la fusta en el seu estat natural) i la terra en qualsevol de les seves desenes d’aplicacions constructives, des dels murs de tàpia de tota la vida o els tovots, fins a la seva extrusió a través d’impressores 3D. A aquests dos faltaria afegir-hi també la pedra local, però les pràctiques sostenibles encara van molt més enllà amb el propòsit de reduir la dependència dels materials d’origen fòssil (particularment, de les infinites varietats de plàstics) i la recuperació i valorització, en el seu lloc d’origen, de vegetals com el cànem, o residus de l’agricultura com les pellofes d’arròs, de gira-sol o de blat de moro.

Pel que fa a la fusta industrialitzada, la seva producció en quilòmetre zero és tota una assignatura pendent a Catalunya, atès que disposem d’uns boscos excel·lents i d’extensió equiparable a potències europees de la fusta constructiva, com Àustria. A més, la indústria del sector està perfectament capacitada per assumir el repte de manera immediata. Costa molt d’entendre l’immobilisme de la Generalitat de Catalunya en aquest aspecte, quan comunitats veïnes, com ara Euskadi, Galícia o el sud de França, fa anys que hi treballen a ple rendiment. També la implementació de materials vegetals als aïllaments i elements no estructurals dels edificis té molt recorregut al nostre territori i tot just és en un procés d’experimentació i estudi. Un exemple és el projecte transpirinenc SAVASCO, que va néixer amb l’objectiu d’incorporar el residu vegetal del blat de moro i del gira-sol als materials constructius i en el qual han participat agricultors empordanesos. Els prototips desenvolupats en aquest projecte durant el bienni 2020-22 ara descansen en espera de decisions polítiques que ningú sap si arribaran o no, mentre que al sud de França els resultats ja comencen a aplicar-se de forma extensiva als aïllaments dels edificis. Si fa uns moments em queixava de la manca de compromís social del sector dels promotors amb l’ús poc transparent de les certificacions mediambientals, encara em sembla més greu l’immobilisme polític davant d’aquests reptes i oportunitats que requereixen decisions ràpides i mesures eficients, perquè el canvi climàtic i el col·lapse productiu del planeta no esperen les decisions de ningú. Tenim els mitjans, el talent, el know-how, els recursos i el potencial, però tot el seu desplegament està encallat als despatxos i en unes legislacions profundament desactualitzades.

Però... on volem viure?

Això pel que fa als materials, però... què hem de dir dels hàbits residencials i urbanístics que hem heretat del segle XX? Molts no tenen cap sentit avui dia i, en canvi, els continuem practicant com si no hi hagués una altra manera de fer les coses. Per exemple, davant l’expectativa de regressió de les línies costaneres durant les pròximes dècades, la idea de tenir una propietat arran de mar cada dia és menys seductora. 

Tant si és arran de mar com terra endins o muntanya amunt, vet aquí un dels paradigmes del segle XX que tenim més arrelats: la idea que els edificis (residencials o no) són eterns, sobre el seu valor firmem hipoteques a 70 anys quan, probablement, molts dels que avui construïm s’hauran enderrocat d’aquí a 50 o 60 anys. L’arquitectura d’avui dia, amb aquests vells/nous materials tan sostenibles, industrialitzats, tecnificats i susceptibles d’integrar-los a l’economia circular, també ha de treballar amb aquestes expectatives d’incertesa, conscient que els usos dels edificis seran molt més canviants d’ara endavant.

Tampoc ja no són viables les cases unifamiliars en urbanitzacions extensives, depredadores d’un territori i uns recursos cada dia més escassos i, de la mateixa manera, el turisme no pot seguir creixent, cap a l’infinit i més enllà, en la forma de grans blocs d’apartaments i hotels de formigó que esperen nodrir-se d’uns aqüífers ja esgotats i d’un paisatge col·lapsat. La resiliència que cal trobar té a veure amb construccions lleugeres, modulars si s’escau (que no vol dir monòtones ni avorrides), integrades a l’entorn (si no soterrades, fins i tot), fàcils de transformar i concebudes amb materials desconstruïbles i reutilitzables amb unes modificacions mínimes. Sectors com el del glàmping, en el cas del turisme, o dels espais polivalents, en el cas del sector residencial en general, tenen al davant un camí amb tot per fer. Des del vell paradigma de la casa per a tota la vida, la realitat ens convida a canviar cap a un present per viure’l i un futur ple de canvis que podem veure, en positiu, com un ventall d’oportunitats per créixer i enriquir-nos, no pas materialment sinó com a persones. No cal fer les cases de cartró-pedra, com a Las Vegas, però a molts ens convindria entendre que res no és etern en aquesta vida. Ni tan sols el formigó.

FOTO Portada, 1, 4: BANGOLO / PURA TERRA / MAX MADERA (CAN BUCH)

FOTO 2: ART INTEGRAT

FOTO 5: AUQUER PRATS ARQUITECTURES

FOTO 6: BANGOLO / PURATERRA / MAX MADERA

FOTO 7: UNDOS ARQUITECTURA

FOTO 8: NORD EST ARQUITECTURA

FOTO 9: GLAMPING VALL DE CODÓ