En l'era de la intel·ligència artificial, demanem al ChatGPT que ens parli com un autèntic empordanès. La màquina ens adverteix que aquest parlar és una llengua no estàndard i que, per tant, pot tenir moltes variants. El resultat és, igualment, decebedor. El text que ens proposa el bot conversacional es desplega en un català estàndard perfecte, sense marques dialectals de la terra que ens ha vist néixer. Això no ens sorprèn, però: avui no en tenim gaire constància escrita, del parlar empordanès, perquè la seva transmissió és eminentment oral i, per tant, no el recullen gaires llibres i la IA no té on agafar-se.

No s'escriu gaire en dialecte perquè aquests parlars se solen percebre com a variants inferiors a l'estàndard, alguns amb més prestigi que d'altres. Això passa perquè hi ha la falsa creença que la llengua estàndard és la bona o la correcta, ja que és la que llegim a la majoria de llibres, la que ens ensenyen a l'escola i la que sentim als mitjans de comunicació. Però el dialecte no és incorrecte, sinó que sols és adequat per a determinades situacions comunicatives, més enllà de la formalitat uniforme de textos com un manual de procediments administratius. Us convido, en canvi, a llegir Josep Pla o Víctor Català per amarar-vos de l'empordanès més genuí.

Per sort, hi ha una pila de raons per les quals el nostre parlar dialectal ha fet una revifada: la fascinació per la llengua d'abantes a causa de la nostàlgia d'un temps que ja no tornarà, la devoció —a vegades desorbitada— cap a la terra empordanesa, la voluntat de «salvar la llengua» de tants parlants, esparverats per l'avenç implacable del catanyol... són actituds que han donat un impuls al nostre parlar i que tenen a veure amb el fet que la llengua també és una marca d'identitat. Tractarem d'il·lustrar-ho amb alguns empordanismes que hem seleccionat del llibre 100 paraules de l'Empordà i part de l'estranger. Imagineu-vos, doncs, un mapa on cartografiem les paraules que ens fan com som: una mena d'atles lingüístic i idiosincràtic de l'Empordà.

Els límits geogràfics de l'Empordà han estat sempre controvertits, però una manera de traçar-los pot ser el clima. Així, direm que la frontera de l'Empordà es troba on s'atura la tramuntana. Una paraula que fem servir per designar el vent fort i clamorós és ventanal. Aquesta tramuntanada és també un senyal identitari manifest: un aire vigoritzant que ens esperruca i ens forja un caràcter aspre i de rampells. Tocats per la tramuntana, diuen. El nostre temperament es revela, per exemple, en la manera de prendre el pèl. Aquí, acollonar consisteix en l'acte de ridiculitzar l'altre mitjançant l'humor: es busca un blanc fàcil i es dispara amb un estirabot que sol tenir un to irònic o impertinent o totes dues coses. És un tret nostre que cada vegada es gasta menys, segurament per cortesia i correcció política, però també per l'homogeneïtzació creixent de les formes de vida en societat.

També som el llegat dels que ens han precedit. Aquí el nostre mapa de paraules empordaneses esdevé una guardiola de la memòria col·lectiva. Per això creiem que aquest recorregut verbal també ha de recollir mots com mijordona. Quan els nens anaven a doctrina —llavors sí que ens adoctrinaven en el sentit literal de la paraula—, la mijordona obria la porta de la rectoria i els acompanyava fins a l'estança on el capellà els feia dir el parenostre. És curiosa la formació de la paraula, que ve de majordom: els parlants hem interpretat que l'última síl·laba ve d'home i l'hem adaptada pel que fa a gènere. Parlant del clero i de coses del passat: unes postres que ja no s'estilen però que han marcat una època, juntament amb el gelat de crocant i la llimona gelada, són la grana de capellà. S'especula que es deia així perquè se servia al mossèn quan venia de visita, tot i que també se'n diuen postres de músic, i ves a saber si és per un motiu anàleg al que hem apuntat.

També és típic —i ben tòpic— allò de «som el que mengem». A l'Empordà —i a tot el país— s'hi menja molt de porc. Per això també tenim maneres pròpies d'anomenar-ne la carn: de la cansalada que fem a la brasa en diem xuia i del bull, paltruc. De fet, tot el lèxic del menjar sol presentar molta diversitat: pel que fa a les fruites, tenim el bricoc o abricoc (albercoc), el nispro (nespra), el rim (raïm), la xíndria o xínria (síndria), muló (meló) o tronja (taronja). En el camp de les verdures, la ubergínia (albergínia), la trumfa (patata), la tomata (tomàquet), l'àpit (api), l'ai (all), l'espàrgol (espàrrec) i la carrota o estafanòria (pastanaga). Podríem esmentar molts més aliments, alguns amb variacions fonètiques i d'altres amb una etimologia diferent.

El mapa de la llengua empordanesa també hauria de repassar les formes de vida que han marcat els seus habitants. En el món de la pagesia, avui gairebé extint, hi observem activitats com esclovellar fesols, rostellar i catxar (aquestes dues últimes també en un sentit figurat sexual). Una manera de fer, o de no fer, és grillejar, que ve a ser mandrejar a l'empordanesa. Encara trobem gent que va a fer el toc, i no pas una copa, i que torna a cap hora (ben entrada la matinada) per patir una bona caparrassa l'endemà.

Les paraules també poden ser part d'una moda, reflex d'un temps i de la gent d'aquell temps. Si algun dels mots que heu llegit ha tocat alguna tecla dins vostre, és que formeu part d'aquest temps o d'aquesta gent. Hi haurà paraules que romandran estàtiques en aquest mapa lingüístic de l'Empordà, però d'altres, inevitablement, s'esvairan. En vindran de noves, que seran un mirall de la contemporaneïtat i la seva gent, i potser la intel·ligència artificial ja les sabrà fer servir.

Pd. El lèxic no és l'única cosa de la qual es compon una llengua, sinó que hi ha altres aspectes que són igual d'importants i que fan que funcioni com un tot. El parlar empordanès no n'és exempt. A part del vocabulari, hi ha elements morfològics del nostre parlar que també el caracteritzen. El reforç consonàntic dels verbs en primera persona del present n'és un bon exemple: càntut en lloc de canto. D'aquí ve el nom de la revista que teniu a les mans!