A veure si m'aclareixo, Rafael i Salvador Dalí Cusí eren germans. Rafael, metge, és el teu avi matern, i Salvador, notari, el teu oncle avi. Rafael és pare de Montserrat, la teva mare; i Salvador, pare del pintor Salvador i d'Ana Maria. Dalí i la teva mare eren cosins.

Exacte.  

El que no se sap és d'on procedeixen els Dalí ...

De l'Empordà. 

L'especialista Rafael Santos Torroella aventurava el seu origen gitano. 

El que em faltava. Els Dalí no són gitanos, encara que Salvador, com tots els pintors, es relacionava amb els gitanos, abundants a Figueres. 

Quin és el teu primer record de Dalí?

Jo tenia nou anys, ell acabava de tornar d'Amèrica, en 1948. Mentre condicionaven la seva casa de Portlligat, van passar una temporada al domicili patern de la platja del Llané. No recordo gran cosa, només que Ana María m'animava a cantar-li a Gala uns versillos en català: "Gala fumada, cap d'arengada, Coixa d'un peu, a Can Dalí no la voleu" (Gala fumada, cap d'arengada, agafi d'un peu, a casa Dalí no la voleu). No ho vaig fer, és clar. Però Gala i Ana Maria no s'empassaven, i et forçaven a escollir bàndol. De tal manera que si s'assabentaven que havies estat amb un, l'altre et tancava la porta. Però clar, Dalí li presentava a la meva mare celebritats que passaven per Portlligat, com l'ex rei Humbert de Savoia, Niarchos, els ducs de Windsor, etcètera ... jugava amb avantatge. De totes maneres, Gala i Dalí ens tenien simpatia perquè la nostra branca de la família va acceptar seva unió. El seu pare, el notari, tan liberal, i mai va poder amb Gala, una dona russa, divorciada i mare. El meu avi va iniciar la primera conciliació familiar, poc abans de la guerra civil. 

Ana María Dalí va estar presa, durant la contesa ...

Sí. Crec que va ser per una denúncia. Van arribar a Cadaqués els Hostench, en vaixell, eren joves i guapos, i tenien un gramòfon. Ana María va estar amb ells. Algú va denunciar que eren quintacolumnistes i la van detenir. Va estar en la txeca de Sant Elies, a Barcelona. L'efecte psicològic va ser devastador. Quan la van deixar anar, es va arrossegar com va poder fins al nostre domicili, a la plaça Urquinaona número dos. Va trigar un any a tornar a parlar. El meu avi pesava 140 quilos en 1936. Al final de la contesa es va quedar a la meitat. Jo vaig ser l'única alegria de la llar en uns anys ... Ara que me'n recordo, Dalí em va conèixer el 1940, a Barcelona, ​​just abans d'instal·lar-se als Estats Units. 

I és clar, amb tant Dalí et va entrar el cuquet de la pintura.

¡Noooo! A mi no m'agradava pintar. Jo volia jugar, com els nens de la meva edat. Però si el primer Dalí pintor els havia sortit tan rendible ... A mi em va obligar la família. No va ser fins que vaig ingressar a Belles Arts, després del batxillerat, que el verí de l'art es em va ficar a la pell. 

Com era Dalí en família?

Era una persona afable, afectuosa i divertida. Però si estaves amb ell i li anunciaven que arribaven els de la televisió, ens anunciava: "Ara em vist de Dalí eh?", I començava a treure els ulls d'òrbita, a gesticular i a parlar separant les síl·labes. 

Fins quan frecuentaste a Dalí?

Era ja mare de quatre fills, i Portlligat estava ple de hippies i gent estranyíssima. No encaixàvem aquí ... Però la meva mare va seguir anant fins que va morir Gala. 

Què va passar llavors?

Que Dalí va quedar confinat a Púbol i la meva mare no la van deixar entrar mai més. Com no anava a deprimir a Púbol algú que estimava tant el mar? Quan es va cremar, vam anar a la Clínica del Pilar, a Barcelona, ​​però tampoc ens van deixar entrar ... 

No ho trobes estrany, que Dalí no voldria tornar a Portlligat?

Hi ha tants enigmes al voltant de Dalí ... A veure si tu ho saps: de quin color tenia els ulls? El seu pare i el seu oncle els tenien blaus, la mare i jo també. Però ell ... No ho recordo. 

Jo tampoc. En arribar a casa, el averiguo.//