Albert Serra va filmar la seva primer pel·lícula a Crespià, una mena de divertiment empordanès en el qual ja s’endevinava l’instint cinematogràfic d’un director brillant i a voltes polèmic. Potser per això Salvador Dalí és un dels seus referents: perquè els seus treballs sempre són una síntesi perfecta de seny i de rauxa, de realisme descarnat i d’episodis onírics, d’ofici i d’inspiració. Aire fresc, en tot cas, per al cinema de casa nostra que té la seva gènesi al cor de l’Empordà.
Avui per avui, a Catalunya, la realitat del cinema és profundament dicotòmica: hi ha un cinema català (no està clar de si es tracta tan sols del parlat en aquesta llengua o, en un sentit més ampli, del fet aquí) i un cinema forà; un de comercial i un d’autor; un que aposta per la ficció i un altre que documenta (amb pretesa objectivitat) allò que s’esdevé en el món; un de ‘pur’ (inscrit en una tradició autoreferencial) i un d’‘impur’ (que veu a les fonts de la cultura visual, més enllà de gèneres o formats)...
S’és una cosa o l’altra, pertanys a un grup o milites a l’altre. Com a mínim, fins no fa gaire: la irrupció d’Albert Serra (Banyoles, 1975) en el paisatge cinematogràfic d’aquest petit país afegeix una ‘tercera via’ que no deixa (en un sentit o en un altre) ningú indiferent.
Per entendre’ns: obviant el cinema comercial (mecànic i impersonal), Serra ha assumit el bo i millor de l’Escola de Barcelona i del documentalisme que, en el seu moment, va sintetitzar Joaquim Jordà (1935 – 2006) i, al mateix temps, s’ha sabut sumar amb naturalitat a les files de l’art contemporani seguint, en aquest sentit, el sender desbrossat per Pere Portabella (1929). Qui millor ha entès l’originalitat i el gir que representa el director de Banyoles és el crític cinematogràfic Àngel Quintana: “Serra explica històries, però trenca amb la causalitat per donar molta més importància a l’atmosfera plàstica, agafa figures mítiques i les porta a un registre minimalista que accentua la seva quotidianitat, trenca amb la dramatúrgia a partir del treball amb els actors no professionals i fa que la plasticitat esdevingui un dels factors clau de la seva obra”, escrivia no fa gaire a Cahiers du Cinéma.
O com ell mateix explica: Jo només intento filmar la vida. Poso la càmera i espero que passin coses. Per això intervinc molt poc durant el rodatge de les meves pel·lícules: de fet, moltes vegades em poso d’esquenes i ni tan sols miro l’escena que s’està rodant... La part més important de la meva feina serà durant el muntatge. I és que Albert Serra, com dèiem, encarna a la perfecció la figura del cineasta-artista (a la manera d’un Fassbinder o d’un Pasolini) que crea ficcions amb l’objectiu de mostrar la vida més que no pas la realitat. En aquest sentit, no és estranya l’autonomia que l’autor d’Honor de cavalleria reserva per a l’obra d’art: La gràcia d’una bona pel·lícula és que mai pot tenir un sentit unívoc ni evident. Segons com es miri, ni tan sols el director sap quina pel·lícula està fent: ho descobreix al final, quan l’obra ja funciona tota sola. Això pot semblar tràgic però explicaria, per exemple, la presència del mal moral i estètic en l’art: la seva funció mai és alliçonadora sinó més aviat tot el contrari. En darrera instància, conclou Serra, res impedeix que un perfecte fill de puta pugui ser un gran artista o un magnífic escriptor. No calen exemples.
La presència d’Albert Serra a les grans cites de l’art contemporani com poden ser la Documenta 13 de Kassel (2012) o la Biennal de Venècia (2015) confirmen al cineasta com un digníssim successor d’allò que podríem anomenar l’antiacadèmia daliniana. I que ningú s’equivoqui: no ens referim al pintor surrealista sinó a l’home-icona que es desplegava mitjançant un complicat (més que no pas complex) gest performatiu que és el que va fascinar Warhol i que encara fascina Jeff Koons i, en darrera instància, que aconsegueix allargar l’ombra del figuerenc fins a la cita veneciana d’enguany (per cert: el pavelló espanyol, comissariat per Martí Manen, també està dedicat a Salvador Dalí).
D’això es tracta: a la tercera via pel cinema català que ens regala l’Albert Serra podem sumar-hi, doncs, una actualització de l’esperit dalinià en el millor sentit del terme. L’Empordà més creatiu segueix desplegant-se en ones concèntriques.//
