Una vintena de músics conformen Coetus, un projecte que es  basa en el passat i la tradició per construir i experimentar en el present. Han col·laborat amb noms com Sílvia Pérez Cruz o Marina Rossell. Després d’11 anys de carrera, tres discos, molts concerts, i d’una primera etapa amb el mític Eliseo Parra, Aleix Tobias, responsable de tot plegat, es troba vivint al Convent de Pontós, on també organitzen tallers i altres propostes culturals i lúdiques. 

Quina és la teva relació amb la percussió tradicional?

Estudio bateria als setze anys, una mica tard, ja que no vinc de família de  músics. Als vint me’n vaig a l’Àfrica a estudiar. Després viatjo al Brasil i a Turquia i començo a investigar sobre les percussions tradicionals del món. 

I quan neix Coetus?

En el moment que em crida l’Eliseo Parra per tocar amb ell és quan  començo a conèixer les percussions tradicionals de la Península. Llavors un dia em dic que m’agradaria unir instruments que originàriament es toquen per separat i veure quin so surt d’aquesta combinació. Aquesta és la idea plàstica. L’altra raó és més social: la de ser un català que viu en un context històric en el qual compartim molts components culturals, però que els polítics tendeixen a separar.

En quin moment decideixes muntar una orquestra?

Jo no pretenia ni fer concerts ni gravar discos, sinó compartir un  conjunt d’idees. Tenia cançons que vaig gravar a casa. I llavors vaig començar a convidar gent per ensenyar-los aquest llenguatge nou que havia creat. El primer dia van venir setze persones. A partir de llavors, el grup ha anat creixent i evolucionant. Excepte tres que han marxat a viure a altres llocs, hem restat els mateixos. 

Per què es va tancar l’etapa amb l’Eliseo Parra?

L’Eliseo va marxar del grup perquè tenia 67 anys i estava cansat de  viatjar tant, i va considerar que era el moment de retirar-se una mica. Portàvem un ritme molt fort. 

Ara esteu amb Carles Dénia.

Quan l’Eliseo ho va deixar, em va saber greu, perquè era el meu mentor,  i jo havia begut del seu coneixement. Però vaig pensar que l’única persona que podia substituir-lo era Carles Dénia, que coneix el folklore ibèric. Ara ens trobem readaptant tota l’orquestra, perquè tot es mou al seu voltant. 

Veig Coetus com un ésser viu, una banda orgànica.

Tens raó, no és un grup corrent. Té a veure amb l’experiència col·lectiva  i compartida. Quan ens trobem, l’individu es veu connectat a un grup en què cadascú té la seva funció. És bonic i a la vegada difícil d’equilibrar. 

L’orquestra està integrada per una vintena de persones. Us és  fàcil treballar? 

En general tots i totes convivim sense cap mena de problema. Però som  humans i a vegades passen coses que afecten el col·lectiu. Normalment, tot flueix i hi ha un ambient positiu. Per això portem onze anys junts. Som una família, i el més important és que la música que fem ens transforma, ens fa venir ganes de viure. 

El nucli dels vostres discos és la música popular.

La música popular explica els problemes de la gent. Ens mostra d’on  venim i quina és la nostra història i la nostra manera d’entendre la vida. Som uns privilegiats: vivim en una àrea geogràfica que té una riquesa brutal pel que fa a tradició. Abans la música no estava feta per tocar-la en un escenari. El pagès que recollia olives cantava una cançó perquè amb allò donava les gràcies a la natura. El més important és que això es recuperi i es conservi. Aquest és l’objectiu de projectes com Coetus. 

Els instruments que feu servir són molt peculiars. Com els seleccioneu?

A partir d’un estudi que fem sobre objectes i estris que s’han convertit en  instruments per la necessitat de fer música amb allò que tens al costat. 

Què és la percussió ibèrica?

Gran part del folklore de la Península es toca amb un instrument i una  veu. Aquesta és la fórmula bàsica, després es pot amplificar, però no hi ha diferents veus: no hi ha polifonies, tret d’algunes excepcions. Per exemple, agafem una cançó que es tocava a Astúries amb pandereta i veu, i nosaltres afegim un pandero quadrat de Salamanca i un tambor mallorquí. Experimentem i provem el so que surt d’aquesta combinació. És com la cuina. 

El 2011 feu un viatge al Brasil, on Martí Hosta grava un documental.

Vam fer una gira de 15 dies per Salvador de Bahia i São Paulo. La rebuda  va ser brutal. El Brasil té una cultura amb una percussió i un folklore increïbles. En aquest sentit, ens porten anys llum d’avantatge. No entenc quan la gent parla de «tercer món» o «països subdesenvolupats». Senegal, en l’àmbit rítmic, també ens porta molta distància. 

Com es recuperen totes aquestes cançons folklòriques?

Gràcies a arxius i gravacions privades i públiques. S’ha de dir que tot  això s’ha començat a recollir tard, cap als anys cinquanta, quan moltes coses ja havien desaparegut. Molt de material s’ha perdut. //