Farmacèutic, col·leccionista, promotor cultural i fundador, i actual president de la Fundació que porta els seus cognoms, Antoni Vila Casas és una de les personalitats culturals més destacades d’aquest país. En primer lloc, per la seva tasca filantròpica però, també, i potser de manera més especial, per una aguda visió de la realitat social i política d’una Catalunya que encara se somia il·lustrada i que, en cert sentit, corre el risc de desaparèixer. Des de principis dels anys seixanta del segle passat, la seva vinculació amb les terres empordaneses és innegociable: de fet, la primera seu de la Fundació va ser el Palau Solterra de Torroella de Montgrí, seguida del Museu d’Escultura Can Mario de Palafrugell. Barcelona, a diferència del que sol ser habitual, va venir després. Ens rep cordialment als despatxos dels Espais Volart de la capital catalana, on aprofitem per comentar la darrera notícia apareguda, a finals del 2019, als diferents mitjans de comunicació catalans...

Vostè acaba de donar un milió d’euros a la Fundació Miró. Què se sent?

Home, no és una cosa que faci cada setmana (riu). En qualsevol cas, forma part dels plantejaments de la Fundació Vila Casas: tenint en compte que el nostre objectiu principal és donar a conèixer els artistes catalans a partir del 1930, i que Miró és i ha estat un dels millors artistes de casa nostra, però també a escala internacional, aleshores és de sentit comú ajudar la institució que vetlla per la seva memòria. De fet, una de les principals característiques de Joan Miró fou la seva extrema generositat: l’origen de la seva Fundació es troba en la donació d’obra que ell va fer de manera totalment desinteressada. També va ser generós en Sert, l’arquitecte amb qui va treballar per fer el millor museu del món, i la resta de gent, començant per la seva muller d’aleshores, la Pilar Juncosa, i passant per galeristes i col·leccionistes com en Joan Prats o el japonès aquell, en Katsuta...

Acció privada per compensar la desídia dels governants...

A Catalunya no hi ha diners i, en qualsevol cas, la cultura no sembla ser una prioritat. Pel que fa a l’Estat espanyol, només li interessa Madrid. La precarietat s’ha cronificat i ha esdevingut exasperant. Els problemes que cal afrontar s’han tornat molt bàsics, com ara els de conservació del patrimoni... En el fons, suposo que amb aquesta donació el que pretenia era aixecar la llebre. 

I ho ha aconseguit?

Em temo que no gaire. A Catalunya, la gent que té diners sol ser garrepa. Es parla molt de la manca d’una Llei de Mecenatge que aconsegueixi activar el sector cultural i coses per l’estil, però en el fons no deixen de ser excuses: si tens beneficis, pagues els impostos corresponents i punt. El que compta de debò és la voluntat de retornar a la societat una part del que, gràcies a ella, tu has aconseguit. Crec que s’ha perdut el costum de fer coses altruistes i, el més preocupant de tot, hem oblidat que la cultura és el nostre principal signe d’identitat. Com a societat civil, tots hem d’assumir una part de responsabilitat.

Vostè es vincula activament a una certa burgesia il·lustrada catalana que va veure en la cultura un motor i un vehicle per fer país i, al mateix temps, adquirir prestigi...

Suposo que sí. Jo vaig arreplegar genèticament la dèria cultural. De fet, el meu pare també era un gran col·leccionista, però de segells. Jo tenia 11 anys quan ell va morir, i la seva col·lecció ens va ajudar molt: la mare va poder vendre peces valuoses que ens van ajudar a tirar endavant. Crec que més que de dèria col·leccionista caldria parlar de vici: de ben petit vaig desenvolupar aquest desig per compilar objectes bells i que, a més, continguessin informacions rellevants... Vaig aprendre més geografia i història gràcies als segells que no pas a l’escola!

L’Antoni Vila Casas va començar col·leccionant segells?

Doncs no, i ara riuràs: la meva primera col·lecció van ser unes ampolletes de vidre de vacunes del tifus que jo omplia amb aigua tenyida de diferents colors. En tenia una varietat increïble! Els segells van venir després: el pare en col·leccionava d’Espanya i, és clar, per no trepitjar-nos, jo vaig optar per França. També m’interessaven els objectes relacionats amb la filatèlia, com ara les balances per pesar-los...

La qüestió era col·leccionar alguna cosa...

No ben bé. Abans t’he parlat d’objectes bells que continguessin informació rellevant. En aquest sentit, l’art era el punt d’arribada més natural. I el gust com a criteri estètic! Crec sincerament en la bellesa i en el gust del col·leccionista per deixar-me guiar. Per posar-ne un exemple, un gran col·leccionista que fa poc ens ha deixat, l’Ernesto Ventós, es guiava sempre per l’olfacte: olorVisual [nom proposat per Joan Brossa] és exactament això, una col·lecció feta des del nas o, si ho preferim, des de l’instint d’una persona molt formada i amb una gran sensibilitat. Jo, dins de les meves limitacions i possibilitats, em centro en allò que m’agrada. La darrera cosa que he comprat, per exemple, és una mena de capsa de cartró amb neons que tenia aparença de rostre: és una escultura contemporània gens convencional que, per alguna raó que se m’escapa, m’ha agradat...

També li ‘agrada’ el sector farmacèutic?

En aquest cas, la passió substitueix el gust. A la meva vida la casualitat hi ha jugat un paper important. És clar que jo havia nascut en una família vinculada al tèxtil, i que el meu pare era advocat, però per pur atzar vaig anar a parar a Farmàcia: un amic, en Santiago Oller, em va convèncer i la bona sortida professional, juntament amb la gran quantitat de noies boniques que hi havia, van fer la resta... 

I un grapat de medicaments molt rendibles...

És clar. Però no només. L’arribada al poder dels socialistes el 1984 va millorar molt la sanitat pública i, de retruc, va ampliar la despesa farmacèutica del govern. Va ser un moment d’expansió que va culminar amb la creació del grup Prodesfarma i el descobriment de l’Airtal, un medicament contra el dolor que vam poder comercialitzar als 15 països que en aquell moment integraven la Unió Europea. A l’Airtal, que era un magnífic analgèsic i antiinflamatori que no feia mal a l’estómac, s’hi van sumar productes estrella com ara el Prodesmicina, que era un xarop, i el Diazepan Prodes...

La salut sempre va ser la seva gran aliada.

Segons com es miri. El 2004, quan tenia 74 anys, em van donar dos anys de vida a causa d’un limfoma. Gràcies a un medicament experimental que avui és fonamental en el tractament del limfoma, el Rituximab, me’n vaig sortir. D’aquell atzucac, però, en va sorgir una nova etapa: vaig vendre accions i vaig decidir retirar-me i centrar-me en la meva gran passió, l’art. Vaig ampliar una Fundació preexistent dedicada exclusivament a temes mèdics cap al sector cultural, i la resta ja és història...

Una història molt empordanesa!

És clar. L’any 60 vaig comprar una casa a l’Escala i, des d’aleshores, cada cap de setmana he anat a passar-lo a terres empordaneses, sense excepció. Sigui com sigui, les coses han canviat molt: quan vaig arribar a l’Escala, per exemple, a la farmàcia del poble hi despatxava en Joan Massanet, que fou un notable pintor surrealista, i a Pals, que era un poblet encantador, els tocinos campaven lliures pel carrer. Per cert: el meu primer intent de fer una cosa semblant a un museu va ser a Ca la Pruna, però quan vaig oferir-los d’omplir el vell casalot d’escultures no em van prendre seriosament i ho van rebutjar. Després va venir Torroella...

Un Palau és un bon inici...

A Catalunya, com a mínim fins al segle passat, hi havia tradició de fàbriques i de cases maques. D’alguna manera, jo he estat fidel a aquest principi: la primera seu va ser al Palau Solterra, que és un edifici meravellós, i la segona, Can Mario de Palafrugell, que era una gran fàbrica. A Barcelona, els espais també estan repartits entre edificis nobles i fabrils.

Ja per acabar: vostè ha dit en més d’una ocasió que la seva col·lecció abastarà l’arc que va del 1930 al 2030. És un arc vital?

Òbviament. Jo vaig néixer el 1930 i no sé quan moriré, però enguany faig noranta anys. Crec que un segle d’art català, en un període tan intens i marcat per uns canvis tan profunds, resultarà enormement interessant per a les generacions futures. I és que, al cap i a la fi, tota col·lecció adquireix el seu sentit si es projecta vers el futur... //