Camila Cañeque (Barcelona, 1984) es mou amb comoditat entre la performance, el vídeo, la instal·lació i l'escriptura. Amb una mirada desencantada, en els seus treballs explora temes com l'aïllament, l'alienació o la fatiga per qüestionar el ritme frenètic que caracteritza la nostra societat.

Has viscut en, en un poble de Lituània, a Nova York ... però has passat molt temps aquí. Què és per a tu l'Empordà?

Quan em vaig mudar a l'Empordà, vaig tenir la sensació d'haver rebut al destí i de no saber què fer amb això. Com li va passar a Candide quan va visitar El Dorado, l'Empordà era un lloc que, precisament per ser el millor, era insostenible. Una cosa semblant a una incapacitat d'estar bé en el paradís. Per sort, aquest estat va durar poc i els dos anys ininterromputs que vaig romandre aquí van ser fantàstics: aïllament, animals, vegetals, el cel, bons veïns i visitants. Amb el temps, s'ha convertit en el lloc al qual retorn, on són les meves llibres i, per extensió, la meva casa. 

En 2013 vas realitzar un projecte que et va portar a creuar Estats Units de costa a costa durant 27 dies vestida de sevillana i una càmera com a únic acompanyant. ¿Vas passar por?

En el vestit hi ha alguna cosa de protecció, d'armadura. Si una nit, a la negritud d'una autopista de Texas, un assassí fora conduint un camió i de sobte es trobés a una flamenca, el conductor no la mataria. 

Què va ser el més estrany que et va passar?

El que a mi em va semblar més estrany va succeir una altra nit, en un karaoke als afores d'un poble de Nevada. Un home va suggerir que la flamenca havia de ballar a Las Vegas, que ell era l'encarregat d'un teatre, que em pagarien molts diners. Tot i ser una ballarina disfuncional i de no creure en el seu hipotètic poder d'influència, vaig acceptar la proposta i em vaig anar a Las Vegas. 

Tornaries a fer-ho?

Que els teus dies consisteixin a superar les diferents proves d'una gimcana distribuïdes al llarg i ample del territori nord-americà és una cosa que, si pogués, tornaria a fer, una vegada i una i una altra.

Va ser també l'any en què et «censurar» a ARCO. Vas entrar i et tumbaste cap per avall vestida de flamenca al costat d'uns versos del Romancero Gitano de Lorca. Al cap de pocs minuts, els de seguretat van demanar que et fossis per no haver demanat els permisos necessaris ...

Per atrevir-me a fer la performance vaig realitzar un llarg dejuni i em trobava en un cert estat de confusió que desembocava en això que en diuen «liminalidad». Aquell dia, tot i no haver passat moltes hores immòbil, la dimensió d'atordiment es va produir idèntica i se li van sumar l'ensurt que em va pegar el vigilant amb el seu walkie-talkie, un mix de vergonya i honor fruit de la cadena de reaccions exaltades al meu voltant, les ganes d'anar-me'n a casa i de menjar alguna cosa. 

A més, la teva peça Dead End volia simbolitzar la mort d'Espanya, diria que és una obra visionària.

Amb la performance de l'atzucac volia evocar una qüestió més universal, una situació d'esgotament generalitzat, no només de l'art i les indústries culturals, sinó del sistema en el seu conjunt. 

Després de dedicar sobretot a la performance, recentment has donat un tomb cap a obres objectuals. A la teva última exposició a la galeria Hans & Fritz de Barcelona vam poder veure diverses escultures fetes amb materials povera i algunes pintures. A què es deu el canvi? 

He necessitat assimilar la meva investigació en primera persona per poder començar a transformar-la en quelcom material, extern i independent de mi. 

I el toll? Era el leitmotiv que embastava l'exposició ...

El toll és una imatge de paràlisi davant la deriva descontrolada que l'envolta. És també aïllament, aigua estancada. Però, a més del que representa, jo penso molt en el lloc de destinació del toll. El imagino en un futur, en un saló, en un context en què no es podrà ni es haurà de sortir de casa. La gent tindrà un bassal que emuli el paisatge natural, urbà i suburbà, del passat, i ho regarà un cop a la setmana. Aquesta dimensió d'anticipació imaginària és la que més m'interessa. 

La titulaste Màquina Total. A la gent de la nostra generació aquest títol li fa pensar inevitablement en aquests recopilatoris de música «chunda-chunda» que, entre altres coses, van donar a conèixer a Chimo Bayo. ¿Coincidència o premeditació?

Hi ha una certa connexió entre el que ens va tocar ballar i el que ens toca recollir. El títol volia reunir en una mateixa habitació aquests dos universos. D'una banda, el passat recent de fracàs d'utopies polítiques i bakalao. Per una altra, la inactivitat asèptica i robòtica del post-confort. 

De fet aquesta exposició volia ser un alentidor del nostre ritme de vida. ¿Aquesta necessitat d'aturar-te alguna cosa a veure amb el teu trasllat «a la ciutat que mai dorm»?

Nova York és bona per a la circulació de la sang. És un lloc en el qual es revelen de forma molt evident els símptomes de la nostra societat i, en aquest sentit, és un bon contrapunt per al meu treball de camp. Com que és una ciutat hiperactiva, imparable i megapoblada, resulta una illa paradigmàtica per dur a terme la meva investigació sobre inactivitat, cansament i aïllament. També és un lloc que m'agrada perquè és fàcil sentir-se molt petit, i desaparèixer.

Arriba l'estiu. Sembla que tot hauria d'anar a un ritme més assossegat. No obstant això, sentim la necessitat d'omplir les nostres agendes al mateix ritme: viatjar, visitar llocs en què no hem estat ...

Molt aviat els desplaçaments físics seran substituïts pels psicològics, empeltats en el nostre cos, així que cal aprofitar el que queda. 

Per acabar, una obra d'art a la qual admirar?

El malalt de Darío Villalba és l'obra que admiro dia de hoy.//