Lluís Lleó (Barcelona, 1961) és un artista que es mou o, potser millor, que oscil·la entre extrems aparentment irreconciliables. Aquest és el nucli de la seva aventura creativa: assajar la reconciliació dels contraris en el camp de batalla que habilita tota obra d’art. La sèrie d’escultures que va instal·lar, l’estiu de 2017, a Park Avenue de Nova York (entre el carrer 52 i el 56 de Manhattan), exemplificaria a la perfecció aquesta concepció de la creació, diguem-ne, pendular: entre la pintura i l’escultura, entre la tradició més estricta i la modernitat radical, entre la memòria empordanesa del seu univers familiar i la ciutat contemporània atrapada en un present sense passat, entre el fer pacient i artesanal i la utilització de la darrera tecnologia per assolir registres decididament monumentals... Binomis, insistim, només aparentment contradictoris: Lluís Lleó inventa diàlegs impossibles que, avui en dia, no deixen de ser una aposta radical.

Conversar amb ell és, en aquest sentit, un plaer dialèctic. El viatge en el temps fa bons els cèlebres versos de T.S. Eliot: «Time present and time past / Are both perhaps present in time future, / And time future contained in time past», poesia conscient, en un sentit profundament nietszcheà, d’aquell etern retorn anunciat pel filòsof alemany a la Gaia Ciència: «L'etern rellotge de sorra de l'existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». De fet, les cinc esteles exposades a Nova York no deixen de ser un homenatge al pas del temps i a la memòria dels materials: la manera com es contraposaven els blocs de pedra policromats per Lleó als grans edificis (el Seagram Building, de Mies van der Rohe, i la Lever House, de Gordon Bunshaft) ens remet al memento mori, a la Vanitas que, en el fons, sempre acaba essent qualsevol obra d’art. La lliçó, en darrera instància, ens la recorda la fragilitat d’una papallona: amb el títol Morpho’s Nest in a Cadmium House l’artista insistia en el caràcter fràgil i efímer de l’existència i, per què no, en la necessitat de recuperar una forma de bellesa delicada i heroica al mateix temps. Portem a col·lació la intervenció de Lluís Lleó, ara fa dos anys, a Nova York per diverses raons: en primer lloc, perquè ell va ser el primer pintor a ocupar un espai reservat tradicionalment a l’escultura i, també, perquè a través d’aquella instal·lació l’artista ha escenificat el seu retorn a terres catalanes: «Portar aquesta peça a Barcelona —explica— és per a mi una via per tornar a casa de la millor manera possible, és a dir, amb una obra que unifica aspectes d’ambdós llocs». I és que, d’alguna manera, el pèndol ara s’hauria aturat al vell continent: després de tres dècades a la metròpoli nord-americana, l’artista recala a casa amb la lliçó apresa, això és, que l’única sortida per a l’art és que assumeixi els seus propis camins. En efecte, el gran descobriment de Lluís Lleó rau en l’íntima comprensió de la naturalesa del mitjà amb el qual treballa. Això que pot semblar evident, de fet, no ho és gens: ens referim al fet que les obres de Lleó no podrien estar fetes de cap altra manera sense assumir una pèrdua irreparable. I és per això que la pintura no només és una opció estilística o formal sinó una declaració de principis d’importantíssimes ressonàncies conceptuals...

És a dir: el seu treball és, en primer lloc, una relectura conscient de la història de l’art que, per a ell, és sinònim d’història de la pintura. Des dels frescos pompeians, passant per tota la muralística romànica i medieval, fins a les aventures ja netament contemporànies d’autors com Ellsworth Nelly o Christopher Wilmarth, tot plegat dibuixa un paisatge que tendeix a la síntesi global, a nivell cronològic, però també entre pintura i escultura o, molt especialment, entre pintura i arquitectura. Amb tot, Lluís Lleó encara va més lluny: el fet que recuperi deliberadament tècniques avui quasi en desús el situa en un espai prenyat de memòria material: la pintura al fresc, potser més que cap altra tècnica, exigeix un procedir lent i per etapes, sempre subjecte als ritmes que dicta el mateix assecat de la superfície del mur que impedeix la presència del recurs fàcil i efectista i, al mateix temps, aconsegueix subratllar el caràcter reflexiu de la seva aventura creativa.

Com ell mateix explica, heretà del seu avi i del seu pare la fascinació per les pintures romàniques de la Vall de Boí. Però no només això: «Si vaig marxar als Estats Units també va ser per recomanació familiar —confessa Lleó—, ja que a casa tenien molt clar que calia ampliar horitzons. Per entendre’ns: l’edifici del MNAC és de la mateixa època que el pavelló de Mies van der Rohe... Crec que amb això ja està tot dit». Només així s’entén el seu retorn a l’Empordà: «Per a mi, l’Empordà és sinònim de refugi: aquí recupero un ritme de treball impossible als Estats Units, on l’exigència i la competitivitat poden acabar essent insuportables. La gràcia de tot plegat és que es tracta de vivències perfectament compatibles». O, com diu Giorgio Agamben: «La contemporaneïtat s'inscriu en el present assenyalant-lo sobretot com a arcaic i només qui percep en el més modern i recent els indicis i les marques de l’arcaic pot ser el seu contemporani». //