“L’intèrpret del moment”, “una troballa del cinema d’aquelles que passa molt de tant en tant”, “un robaescenes despampanant”, tot això s’ha dit d’aquest actor que en els darrers dos anys ha guanyat un premi Goya, un Ondas, i tres premis Feroz. És una bèstia escènica, un talent natural, del que sens dubte en sentirem molt a parlar. I tenim la sort que és d’aquí, fill de l’Empordà. I que és proper, sensible, afable. Professional i desgarbat a la vegada. És d’aquelles persones que exagera els seus defectes i te’ls mostra tan obertament que es converteixen en virtuts.

Però, comencem pel començament. Pel pare, la mare. Ets fill d’un geni de l’arquitectura ecològica i d’una ballarina que és un referent en la pedagogia de la dansa.

No érem el prototip de família de Verges. La meva mare era de fora, el meu pare és un tio curiós. Els meus pares eren mig hippys i jo m’enfadava amb la meva família per no ser més normals. Que ara de gran els ho agraeixo absolutament.

Sempre dius a les entrevistes que la teva joventut era un desgavell i que el teatre l’ordena.

Un dels moments més complicats de la meva vida és aquesta pressió de l’adolescència. Estava molt perdut, amb molta por, era un nen rebel. Fracàs escolar, diagnosticat de tot allò que tenen els nens nerviosos i amb imaginació, TDH, hiperactivitat, ansietat, dislèxic a morir... A casa hi havia una exigència a trobar una vocació i jo estava encallat.

I el clic quan va ser? A quina edat?

Als 19 anys. Després de treballar a una granja de xais, de fer d’electricista, de fer de tot, vaig marxar a Barcelona a estudiar teatre. La meva mare, que té una sensibilitat molt gran, em va animar molt. A l’inici de la meva adolescència em vaig enfadar amb l’Empordà, on no hi trobava res. És ara de gran que hi trobo una sensació de pertinença molt gran, a un paisatge, a un tipus de fer, a una gent. Per mi és un lloc de salvació on jo arribo i, buf [sospira], em sento absolutament a casa.

I això on et passa? A Rupià?

Em passa a l’Empordà, a la que baixo aquesta baixada de la Pera a Rupià i veig la plana, i veig l’Empordanet… M’agafa com un… Se m’encongeix alguna cosa a dintre, una tendresa, una pau molt bonica.

És la pau de la infància?

Els nens que s’han criat aquí són espavilats. Jo anava sol a escola, em passava les tardes jugant, no feia els deures mai, però anava a jugar al riu Ter, fèiem malifetes, bevíem alcohol, fèiem tot de coses, no teníem vigilància adulta. A casa meva sempre ens han donat molta llibertat. Jo tenia un amic a Jafre i sempre hi volia anar. “Papa, em pots portar a Jafre?” No. “Doncs hi vaig fent autoestop”. “Ves-hi fent autoestop”.

I ara, no et fa pena que els teus fills es perdin això?

Intento venir tant com puc. Veig que aquí hi ha una xarxa molt ben muntada. Rupià és com la casa de la meva filla. Pot sortir dues hores i estic tranquil. Em truca un amic i em diu “la Carmela està aquí, es queda a sopar?”. I això és un gust perquè ella és lliure en aquesta estona i a Barcelona els nens estan constantment tutelats. Tancats, jugant, el mòbil, és com un confinament continu.

A nivell professional, t’han dirigit Joaquín Oristrell, Paco Plaza, Leticia Dolera, Lluís Pasqual, Oriol Broggi, Pep Gatell (La Fura), Roger Bernat, Antonina Obrador... Entre cinema i teatre?

M’agrada tot. Jo vaig començar a fer teatre i ara faig més cinema perquè és més intensiu. Guanyes més diners i temps.

On et sents més a gust, en el rotllo artisteo de Madrid o a Barcelona?

Jo vaig anar a Madrid a viure un temps a fer una sèrie i em vaig acabar fent un Instagram quan no en tenia, però em sento més a gust a casa meva, la veritat. I treballant, prefereixo els projectes que no són encàrrecs per ningú sinó que la gent treballa perquè vol explicar alguna cosa, produccions més petites. I em sento més a gust amb directores.

“FUGA”. D’on surt aquesta joia de curtmetratge codirigit per tu?

L’Àlex Sardà (el meu cosí) i jo portàvem 3 mesos confinats aquí. Quan vaig veure passar el seu cotxe li vaig dir: “Àlex, hem de fer alguna cosa”. De què podem parlar? De la família. La manera que vam trobar va ser fer un viatge transgeneracional entre la meva relació amb el meu pare i com jo estic aprenent a cuidar la meva filla, amb un personatge que encara no és capaç de cuidar del tot bé i que s’ha d’autodestruir per sentir-se culpable per poder tornar a la família. Hi ha una autoficció exagerada amb més sordidesa per connectar amb la gent. Bàsicament, és matar al pare. I la pel·lícula que estem preparant amb l’Àlex va d’això.

Què és per a tu l’Empordà?

Per a mi l’Empordà és el meu lloc. Jo soc molt familiar i l’Empordà és com la família. És el lloc on jo sempre tornaré. Soc això, estic educat aquí i no m’he educat només a casa. A mi m’han educat les senyores de Verges, la tramuntana, el mar, els boscos, el Ter, el llenguatge, el seu accent. Per lo bo i per lo dolent.

Qui és la Maria Carreter, a qui li vas dedicar el premi Gaudí?

Forma part de tot això. Era veïna del meu pare quan eren petits. Una dona preciosa, molt empordanesa, que ens va cuidar a mi i a les meves germanes, sense esperar res a canvi. Hi havia les males llengües que deien que s’havia enamorat del meu avi. Em cuidava, em portava a l’hort, em venia a buscar a l’escola, em comprava el berenar. Li tinc un amor increïble, em va donar aquesta seguretat de ser estimat pel simple fet d’existir. Ara d’adult entenc l’Empordà a través d’ella, d’alguna manera.