LA GUIA

LA REVISTA

[ la revista ]

ENDINSA’T EN L’ART I LA CULTURA DE L’EMPORDÀ A TRAVÉS DELS SEUS PERSONATGES

Itinerari Megalític de Romanyà de la Selva

UN VIATGE EN EL TEMPS A TRAVÉS DE LES PEDRES
Per Ignasi Rifé Fotos Javier Almar

En una acollidora cafeteria de Santa Cristina d’Aro em cito amb el Javi, bon fotògraf i millor amic. Amb l’encàrrec sota el braç de fer un fotoreportatge de l’itinerari megalític de Romanyà de la Selva, i sense gaire pressa a la motxilla, aprofitem per divagar una estona mentre ens dirigim a l’aparcament des d’on comença la ruta. Parlem de la feina, de les vacances que s’acosten, dels projectes que ens il·lusionen... de les petites preocupacions que omplen de món el dia a dia de les nostres vides.

Comencem a caminar sota un esplèndid sol que ens acompanyarà  al llarg de la tarda, el paisatge s’estima bonic avui. Gairebé sense adonar-nos-en, un frondós bosc típicament mediterrani ens envolta pels quatre costats; alzines sureres, abundants ginestes que groguegen els matolls, romaní, farigola... caminem uns minuts en silenci apartant-nos del soroll mundà per connectar-nos amb allò que ens envolta i, per transferència directa, amb nosaltres mateixos. Ens submergim, encantats de fer-ho, en el misteri del bosc; ens preparem per fer un viatge en el temps a través de les pedres, un viatge on la mort ha de ser la màxima expressió de la vida.

La primera aturada ens transporta més enllà del segle III aC. Hi trobem una cista megalítica rectangular composta per tretze lloses de granit clavades verticalment, les pedres que componien la coberta resten escampades al voltant del que en el seu moment va ser un monument funerari d’un sol ús i per a un sol cos. Ves a saber quins secrets amaguen aquestes roques, en elles jeu l’esperit dels que ens van precedir, es respira màgia, en aquesta arbreda. Al cap de poc trobem, al bell mig del camí, una alzina surera de grans dimensions, símbol del que ha estat, i continua sent, un dels motors industrials de la zona: la comercialització de suro per a tot tipus de productes. La mida de l’arbre posa al seu lloc la nostra dimensió en relació al que ens envolta; la humilitat sincera ens ajuda a créixer. 

Amb el Javi seguim divagant, ara sobre la relativitat de les nostres  preocupacions, sobre el grau d’importància que donem a les coses que creiem importants. L’itinerari, que porta per banda sonora un grapat d’ocellets embriagats de primavera, ens du ara fins a un munt de grans pedres, apilades unes damunt de les altres. La màquina del temps s’atura aquí al voltant del segle II aC. Es tracta, probablement, d’un sepulcre col·lectiu. La rodonesa i disposició de les pedres transpiren una aura festiva, una mena de celebració de la vida. Contrasta aquest paratge amb el següent, el cementiri de Romanyà de la Selva, un recinte rectangular delimitat per un mur de pedra i connectat amb el més enllà a través de quatre grans xiprers. Aquí roman el cos de la popular escriptora Mercè Rodoreda, ens fem nostres les seves paraules: «Que m’enterrin on em mori. Tant me fa. (...) I la mort amb la seva infinita grandesa et para el cor i et dona a la terra, sigui d’on sigui. (...) Si l’ànima va pel cel, perduda, la vull entre estrelles, arrapada a la lluna com un gat rabiós». 

Ens acompanya cert recolliment fins a arribar a l’últim punt de  l’itinerari, el dolmen de la Cova d’en Daina. Aquest monument del segle II aC és una cambra funerària de grans dimensions formada per deu lloses de granit envoltades per un túmul circular i aquest, per un anell de contenció de trenta-set lloses més. En el seu interior s’enterraven de manera col·lectiva, múltiple i successiva, els difunts, juntament amb els seus objectes personals per tal que els poguessin usar en l’altra vida. Amb el Javi riem imaginant quins objectes ens emportaríem avui. La integració del monument amb l’espai que l’envolta és realment harmoniosa. Embadalits, ens quedem una bona estona observant la seva bellesa des de múltiples perspectives. Francament, el passeig se’ns fa curt, i mentre reprenem la xerrada sobre les grans oportunitats que omplen de vida el dia a dia del nostre món, ens citem per al següent cap de setmana en el mateix lloc, aquesta vegada, amb els nostres fills, una carmanyola plena de queviures i les mateixes ganes de reprendre aquesta humil celebració de la vida.//