LA GUIA

LA REVISTA

[ la revista ]

ENDINSA’T EN L’ART I LA CULTURA DE L’EMPORDÀ A TRAVÉS DELS SEUS PERSONATGES

Jordi Pigem

«REDESCOBRIR L'ENCÍS DE LA VIDA»
Per Gabriel Ventura Fotos Andrea Ferrés

Jordi Pigem (Barcelona, 1964) és un dels filòsofs de la ciència més importants del nostre país. Especialista en l'obra de Raimon Panikkar, va ser coordinador de la revista Integral entre 1989 i 1992 i professor de l'Àrea de Filosofia del Masters in Holistic Science del Schumacher College (Universitat de Plymouth, Anglaterra). Ha rebut el Premi de Filosofia de l'Institut d'Estudis Catalans, el Resurgence o el Joan Maragall d'assaig. La seva obra tracta qüestions d'ecologia, pensament sistèmic o la relació entre consciència i tecnologia. És autor de nombrosos llibres, entre els quals destaquen, darrerament, Intel·ligència vital: una visió postmaterialista de la vida i la consciència (Kairós, 2016) i Àngels i Robots: la interioritat humana en la societat hipertecnològica (Viena Edicions, 2017). Fa 14 anys que viu a l'Escala. Ens trobem amb ell a l'hostal Empúries un lluminós matí de finals d'abril.

En un dels teus llibres ofereixes una visió postmaterialista de la societat. Què és el postmaterialisme?

Postmaterialisme és un terme que utilitzen els sociòlegs des de fa més de quaranta anys per referir-se a un tipus de valors centrats en la participació ciutadana, l’interès per l'ecologia i el respecte a la diversitat, en contrast amb els valors que s'anomenen materialistes, centrats en la seguretat econòmica i militar. La visió del món que hem adoptat en els darrers segles parteix de la premissa que només existeix el que és tangible i quantificable, i això ho diuen literalment dos grans pares de la ciència moderna com Galileu i Descartes. Segons aquesta perspectiva (que ha acabat definint la visió occidental del món), longitud, pes i acceleració són valors reals i, en canvi, colors, olors i sabors, bellesa i justícia, plaer i dolor són valors subjectius. El postmaterialisme, que està en consonància amb la ciència d’avantguarda, posa en primer pla el que és qualitatiu o intangible, com la interioritat humana, en comptes dels ideals materialistes de control, quantificació i possessió.

A què et refereixes quan parles d'intel·ligència vital? En podries donar algun exemple?

El concepte d’«intel·ligència vital» neix després de la lectura d’articles de les revistes científiques més rigoroses, com Nature o Science. Vaig arribar a la conclusió que allò que defineix la vida és la intel·ligència, és a dir, la capacitat de trobar respostes noves a situacions sense precedents. S'ha comprovat que les plantes tenen capacitat de memòria i aprenentatge i que éssers unicel·lulars poden trobar la manera més efectiva de creuar un laberint. En canvi, les màquines o els robots, és a dir, allò que s’anomena «intel·ligència artificial» no és res més que l’aplicació mecànica d'algoritmes i regles programats prèviament. De la mateixa manera que una flor de plàstic no és en realitat una flor, l’anomenada intel·ligència artificial només és intel·ligència en aparença. Per exemple: el traductor de Google mai podrà traduir un poema com ho fem els humans. Per traduir un vers primer cal entendre'l. I la màquina no entén. No té experiència, no té interioritat. En canvi, algunes plantes, animals o éssers unicel·lulars són capaços de trobar solucions a problemes que nosaltres, els humans, no sabríem resoldre. La «intel·ligència vital» és una manera de redescobrir l'encís de la vida, de trencar el miratge que les màquines poden ser com nosaltres.

Així doncs, plantes, bacteris i altres animals tenen consciència?

La Declaració de Cambridge sobre la Consciència (2012), signada per alguns dels millors neurocientífics del món i també per Stephen Hawking, afirma que a dia d'avui hem comprovat que els mamífers i ocells tenen capacitats neurològiques anàlogues a les nostres i estats d’ànim correlatius. El que és evident és que el grau d'autoconsciència que posseïm els humans no el trobem en altres organismes. El nostre llenguatge és una creació molt més sofisticada que el llenguatge de les balenes o els dofins. Ara bé, tots els éssers vius tenen una experiència de l'exterior, fins i tot un ésser unicel·lular, que a partir de les sensacions del seu entorn s’orienta cap a allò que el nodreix i evita el que és tòxic.

Com podem aplicar els valors postmaterialistes a la nostra vida quotidiana?

En primer lloc, prenent més consciència d'allò local: protegint i respectant els ecosistemes més propers, vetllant per allò que és propi de cada territori. I, en segon lloc —i això és més subtil o menys evident— desenvolupant la intuïció i la vida interior. Això lliga amb un concepte que Raimon Pannikar anomenava ecosofia. Ell deia que a més d'ecologia necessitem ecosofia. L'ecologia és la ciència que estudia el funcionament dels ecosistemes i l'ecosofia, la saviesa que integra i supera aquest coneixement. L'ecosofia és una visió més profunda, més integral de la nostra relació amb el món.

Finalment, quina és la teva visió de l'Empordà?

Vaig néixer a Barcelona, però per part de pare els meus avis són tots dos empordanesos. Després de ser professor a Anglaterra, quan em va tocar tornar, vaig veure que preferia viure aquí que a la gran ciutat. L'Escala és un lloc privilegiat entre els Pirineus i la Mediterrània que compta amb el llegat dels grecs i els ibers, una cultura de la qual tenim moltíssimes inscripcions que no sabem llegir. A l'Escala tens el blau del mar, el verd de les pinedes i el blanc de la neu del Canigó. També tenim cada vegada més soroll i obres que sembla que mai no s’acaben, però encara queda alguna cosa de l’encís que ha atret tanta gent des de fa milers d’anys.