La llum del sol s’estén com una catifa per l’entrada del seu taller de Fonteta. No és un espai gaire gran i és ple de terra, prestatges, peces, fragments i idees que esperen ser capturades amb les seves mans. Josep Matés és terrisser, un apassionat arqueòleg de vells oficis i, per damunt de tot, un home feliç fent el que li agrada.

La necessitat de fer i desfer amb les mans l’he sentit sempre, ja de petit era feliç així, remenant coses, muntant, desmuntant, tocant el territori i els seus materials. Em sentia molt a gust i molt en pau. 

I quan vas descobrir la ceràmica?

Fins a disset anys vaig estudiar delineació, però no encaixava en el sistema educatiu perquè no em va despertar ni interès ni curiositat, així que ho vaig deixar i vaig fer un curs de formació ocupacional a l’Escola de Ceràmica de la Bisbal pensant que, en tractar-se de coses manuals, me n’agradaria alguna. 

Va ser així?

Sí, i al segon any vaig combinar la formació amb la feina d’aprenent en un taller de ceràmica. Cada vegada hi connectava més i al cap d’uns anys em vaig dir a mi mateix que potser sí que em podria guanyar la vida d’aquesta manera.

Què és el que més t’agrada?

Crec que és el fet d’utilitzar sentits que avui en dia ens fan creure menys necessaris, com el tacte, la visió o la intuïció. Aquesta feina em permet interactuar amb diversos elements fins al punt de considerar que la ceràmica no és una feina, és una manera de viure. Em desperto content pensant les peces que he de fer, sempre m’ofereix coses noves i moments agradables durant el procés d’elaboració. M’ho dona tot.

Dius que no et consideres artista, per què? 

Perquè el que m’atrau de la meva feina no és la part de creació, sinó la connexió amb l’arrel utilitària i funcional. Jo soc terrisser, i això vol dir treballar els materials primaris per aconseguir un objecte intentant que el procediment sigui el més manual possible. Un objecte que sigui útil a una persona o a un animal. Ara estic treballant per al projecte Pop de la Fundació Alive fent uns cadups o recipients que posen al mar per contribuir a l’estudi d’aquesta espècie.

Al marge de col·laboracions com aquesta, de les reproduccions de peces d’excavacions i de la ceràmica que fas per a algun taller, quin és el camí que et distingeix?

Des del principi em vaig encaminar cap a una línia que continuo desenvolupant ara: fer la ceràmica que més m’agrada, la ceràmica negra, i coure-la com s’havia cuit sempre, amb foc.  

Recuperar un antic ofici comporta recerca i investigació...

La possibilitat d’investigar i recuperar la memòria de la gent per mi és vital, m’aporta molta informació.

Alguna d’aquestes persones t’ha marcat especialment?

[Pensa] Per exemple en Lluís Pla, que va morir amb noranta anys. Era un home de bosc amb una sensibilitat especial i no només va viure del bosc sinó per al bosc, perquè ja de gran ens va transmetre tot allò que havia après. A mi em va donar molta seguretat per continuar fent el que feia, i ho dic perquè en aquesta societat estem sempre massa pendents de l’acceptació i l’aprovació dels altres, sempre estem dubtant. Conèixer-lo i passar estones amb ell em va fer creure en el que faig.

Els antics oficis i el foc vertebren un projecte que impulses amb un grup de voluntaris: la recuperació de vells forns de les Gavarres. Heu fet cuites tradicionals de rajoles i de calç i ara en prepareu una per extreure pega negra. Què en sabies, d’aquest material?

Al jaciment d’Empúries m’havien explicat que la pega s’usava per impermeabilitzar les àmfores de vi i així poder-les reutilitzar i sabia que era una activitat genèrica a tota la Península, concentrada en llocs d’alçària i presència de pi. I vaig investigar: vaig trobar un testimoni que em va dir que a les Gavarres se n’obtenia, vaig localitzar l’Isidro Tarrés, que viu a la Seu d’Urgell, i em va explicar que el seu pare anava fins a Súria cada hivern per treballar en un forn de pega, i vaig anar fins a Burgos per veure el procés. Amb suport i permisos, la primera crema de la pega es farà a la pròxima Festa de la Carbonera de Forallac en un forn fet per nosaltres mateixos. 

Com s’obté la pega negra?   

Des de l’edat mitjana el sistema és aquest: del pi cal extreure la teia (que és la fusta més resinosa), s’ha d’anar col·locant d’una manera concreta dins d’un forat a terra que ha d’estar calent i, quan estigui ple, cal calar-hi foc per dalt. La teia ha de cremar de manera controlada perquè el suc negre vagi caient i es desplaci per un tub subterrani fins a un segon recipient per efecte de la gravetat. Aquest líquid negre és quitrà vegetal i, quan encara està calent, es torna a cremar fins que queda com un xiclet. Llavors el foc s’afoga i la pega líquida es fa baixar fins a un tercer recipient, on es deixa refredar. I ja tenim el producte final.

Quins usos tenia?

Se’n feien cataplasmes per a persones amb problemes pulmonars, perquè els pescadors poguessin extreure espines de les garoines, per calafatejar embarcacions de fusta, per impermeabilitzar ceràmica, cordes i veles dels velers, per marcar el bestiar fins a tornar-lo a esquilar... Imagina’t, sense saber llegir ni escriure la gent era capaç de resoldre molts problemes del seu entorn!

Després d’aquest projecte en vindrà un altre igualment relacionat amb el foc?

[Somriu] Un forn de vidre. En conec un parell, aquí. De fet, l’historiador Pep Matas va escriure el llibre El pont de les dobles, en què recull els plets judicials al voltant d’aquest pont de Cruïlles, que portava a un forn de vidre. 

Som al segle xxi, per què és tan important recuperar totes aquestes pràctiques?

Perquè el que ha funcionat, funcionarà sempre i, si ningú no ho recupera, ho posa en pràctica, ho aprèn i ho trasllada, es perdrà el coneixement transmès de manera oral al llarg dels segles. Tenim el deure de rescatar aquest patrimoni i poc temps per fer-ho: d’aquí a vint anys no en quedaran testimonis directes.