Vivim temps de confusió i falta d’harmonia. Quan semblava que la pandèmia s’apaivagava es va despertar el monstre de la guerra. El Moloch que el poeta Allen Ginsberg deia que destruïa les millors ments de la seva generació. Aquells que creien en la utopia i que van ser els primers a poblar l’Empordà com si fos una nova Arcàdia on fer renéixer els cants de llibertat.

L’home sense espiritualitat s’ofega, deia el nostre Raimon Panikkar des del seu retir de Tavertet. Som molt més que la nostra ment, però tenim tendència a oblidar-ho i deixar que els raonaments ens ofeguin. Disciplines com el ioga, el tantra, el vedanta o la visió holística de l’ésser humà ens ho recorden i, per això, cada dia guanyen més adeptes.

Cal que aprenem també a fluir en el Tao, en el canvi permanent, perquè aquesta és una de les proves que ens ha dut la pandèmia. Saber viure en la impermanència. La crisi és en la ment que sempre vol un pla fix i establert. Com recordava el savi hinduista Krishnamurti, en un dels seus millors llibres anomenat La libertad primera y última (Ed. Kairós, 1996), volem afrontar una realitat canviant amb una ment rígida. Per tant, hem de ser capaços de flexibilitzar els nostres raonaments i tornar-nos més tolerants. La qüestió demana enfocar la nostra ment i el nostre cor a veure el món tal com és i no com creiem que hauria de ser.

Davant la tendència de voler que les coses tornin a ser com abans, ens hem d’agafar al present, l’aquí i l’ara, valorant les petites i grans coses que tenim, cercant l’harmonia interna i no tant l’externa. Més que acumular i tenir, hem de transitar cap a l’ésser.

Tal vegada, no podem controlar els moviments de les elits del poder en el seu afany

d’esprémer el món, però som lliures de viatjar al nostre interior i connectar amb la vitalitat de la persona que som. El principal obstacle és la por, la gran figura d’aquests temps que ens volen submisos i obedients, però com marca el camí del bodhisattva, tenim el dret a despertar i gaudir de la nostra llibertat interior.

Les filosofies orientals ens mostren una altra concepció del temps, que no és lineal sinó circular, on la vida no es contempla des de la por a la mort, pensant-la com un final absolut, sinó com un retorn a l’origen. No hi ha principi i final, tot torna.

Som llànties de foc d’un gran foc universal al qual un dia tornarem, gotes d’aigua del mar meravellós de la creació. Cada instant compta i és important viure’l amb alegria, i no amb l’angoixa del que és finit. Llevar-se cada dia sense por a la mort és una de les millors formes de celebrar la vida.

És temps de caminar cap a l’autoconeixement per no caure en la psicosi que ens envolta. La ment crea realitats i tot allò del que ens nodrim ens condiciona. La sobredosi de telenotícies i informació, i la dispersió de les xarxes socials, ens lobotomitza i anestesia. Cal tornar a connectar amb experiències reals tant individuals com de comunitat. Sortir, relacionar-nos, celebrar l’arribada de l’estiu i alhora tenir temps per a nosaltres, meditant amb la posta de sol o en despuntar el dia.

Sembla que vivim en una pel·lícula postapocalíptica o distòpica, però en cada instant present tenim l’oportunitat de reconstruir la nostra realitat. El més important és trobar l’harmonia i la llibertat interior. Per això ens cal consciència i arrelament. Gaudir de la vida, estant en el present, connectar amb el territori i el nostre paisatge interior. Més que un film de zombis esbudellats com Last train to Butan (Yeon Sang-ho, 2016) o l’angoixant Don’t look up (Adam McKay, 2021), podem tornar a retrobar-nos amb la saviesa taoista de Dersu Uzala (Akira Kurosawa, 1975) o la vitalitat mediterrània de Zorba, el grec (Mikis Theodorakis, 1964).

Des de l’experiència pròpia dels anys viscuts a l’Empordà, la terra on vaig tenir el privilegi de créixer, entre Sant Martí d’Empúries i Cinc Claus, puc dir que no hi ha res com una vista sobre la miranda veient el golf de Roses amb els seus cels morats, una passejada pel solitari cap Norfeu o una pujada al Montgrí, per sentir la plenitud interior fruint d’un horitzó que sempre parla amb saviesa i una llum reveladora.

El batec del vent, l’olor del mar i les boires dels focs que s’encenen de bon matí…

El paisatge exterior condiciona el mapa interior de la nostra consciència.

Els espais oberts parlen de llibertat i encara que el nostre país sigui tan petit, la seva extensió és infinita. Mentrestant, la força de la tramuntana ens recorda que tot és canvi.