Manolo Ballesteros (Barcelona, 1965) es projecta més a l’exterior que a casa nostra. Potser per això ha acabat escollint l’Empordà per viure i treballar: com a espai de recés és inigualable. Una mica al marge de les dinàmiques alienants de la ciutat, la casa familiar de Vilatenim és el lloc on la seva pintura ocupa l’espai, lentament però sense pausa. Pinta l’espai i esculpeix allò visible: els seus darrers treballs ens parlen d’un art expandit que, en el fons, és sinònim de maduresa.

Sempre s’hauria de poder traspassar un jardí, raonablement assilvestrat, abans d’entrar a l’estudi d’un artista, aquell espai de treball on el despullament s’esdevé sense alternativa. A Vilatenim, enganxada a Figueres per la voràgine constructiva (l’eufemisme utilitzat pels geògrafs és conurbació), encara s’hi respira alguna forma de calma atemporal, potser gràcies al cementiri, flanquejat per xiprers indiferents a la caducitat humana (ells, que són de creixement lent i fulla perenne), o a l’església de Sant Joan (una única nau romànica tan fosca com l’infinit que evoca): la pedra, que pesa molt, cedeix a la pressió obstinada de la vegetació per obrir-se, finalment, a la llum i a l’espai que Manolo Ballesteros habilita. L’artista fa llum i fa aire amb els seus treballs i, és clar, s’inventa una realitat que no només funciona com a alternativa...

De fet, el tòpic mai es cansa de parlar de l’estudi de l’artista com d’una mena d’oasi on l’autarquia fa possible la creació. També se sol veure en l’espai de treball una representació, més o menys precisa, de l’individu que l’ocupa: un ésser sobri, en principi, és l’habitant d’un univers ordenat, mentre que el caos, en totes les seves formes, és l’àmbit idoni pels esperits arrauxats. Les excepcions vindrien a confirmar la norma. En tot cas, com afirmava Michael Peppiatt, la única cosa segura és que “l’atelier, pour un artiste, c’est presque toujours le centre du monde”. Ni més ni menys: més enllà del tòpic, ordenat o caòtic, lluminós o críptic, espaiós o minúscul, accidental o premeditat, urbà o salvatge, antic o nou de trinca, un estudi és sempre i en tot cas una cambra pròpia que ens diu més coses sobre el seu propietari de les que, possiblement, estaria disposat a confessar.

I què ens diu, l’espai de treball ubicat al centre de Vilatenim? Ens parla, en primer lloc, de coherència. Coherència amb una forma de pintura que hibrida naturalment amb l’escultura o, per fer servir la terminologia de Rosalind Krauss (Sculpture in the Expanded Field és de 1979), que s‘expandeix en totes direccions. I és que, en el fons, allò que primer qüestiona el treball de Ballesteros és, precisament, la figura de l’autor i, per extensió, els límits de l’obra: és com si el concepte d’«obra expandida» anés necessàriament unit a la idea d’un “autor expandit”, una mica segons la cèlebre caracterització feta per Foucault, deu anys abans que Krauss, segons la qual seria més oportú parlar d’un “instaurador de discursivitat” (en la mesura que “la seva funció d’autor excedeix la seva pròpia obra”). La idea és aparentment senzilla: no es tractaria tant de formular les regles d’algun hipotètic joc com d’habilitar l’espai on aquest pugui ser dut a terme. Ho explicava a la perfecció Miquel Molins: “La pintura de Manolo Ballesteros és fàcil i difícil de veure. No diu res en el sentit de la relació tradicional entre la imatge pintada i el seu referent al món, no projecta sinó la superfície en si, les seves qualitats físiques, la seva materialitat, és només —i això ja és molt— presència, una esplèndida presència. Però, en la seva dimensió estètica, és també, i sobretot, refugi del simbòlic, de l’esperit i de l’emoció”.

En aquest sentit, i contra pronòstic, Ballesteros acaba essent un autor políticament compromès. No ens referim, òbviament, al compromís de fireta tan habitual avui en dia als centres d’art clònics del nostre petit país (fet d’eslògans i d’embalums o d’imatges tan evidents com repetitives) sinó del compromís subtil, a voltes gairebé imperceptible, amb la condició humana mateixa. Ens ho recordava la filòsofa Laura Llevadot no fa gaire: “En el judici estètic es posa de manifest part del que som, de com som, d’allò que voldríem ser. És per aquest motiu que el judici estètic és també polític”.

I com som, segons Ballesteros? Doncs no massa diferents a aquella persona perfectament il·luminada pel geni de Blaise Pascal, és a dir, un ésser mig i mitjà situat entre dos infinits: quan aspira a allò superior, cau en l’inferior i, en canvi, quan se submergeix en l’inferior, una llum l’eleva cap allò superior. Entre l’àngel i la bèstia, la seva realitat transcorre en el món en un equilibri precari, ja que la naturalesa humana “és dipositària de la veritat i claveguera de la incertesa i de l’error, glòria i residu de l’Univers”. Raó i sensibilitat o, com ell ho anomenava, esperit de geometria i esperit de finor: la seva complementarietat no només és desitjable sinó que fora d’ella tota activitat humana està mancada d’aquest equilibri tan característic de les obres de Ballesteros: esperit de geometria que permet a l’enteniment projectar les seves construccions lògiques i esperit de finor que fa possible flexibilitzar les estructures que inventem per suportar el món.

D’això es tracta: Manolo Ballesteros utilitza la geometria per parlar de l’home, de la capacitat que té per generar espais simbòlics, escenaris mentals i, també, dels límits que troba aquesta raó ordenadora quan brega, per exemple, amb els imperatius de la matèria: és en aquest punt on les malles o les ortogonals, les línies paral·leles i les simetries, esdevenen coses i, mitjançant el seu cosificar-se, se situen en aquell espai intermedi pascalià on viure amb certa dignitat encara sembla possible.