Coneixem Pau Riba per la seva faceta com a músic i artista contracultural, estrambòtic i iconoclasta (el seu disc Dioptria és considerat el millor disc en català del segle XX), però també ha conreat l’assaig, la poesia, la narrativa, les arts gràfiques, el periodisme crític, les arts escèniques, el cinema... El seu darrer assaig La revolució que ara toca (Pòrtic, 2016) ens brinda a conèixer el Pau Riba més reflexiu. A les seves pàgines descriu com el model economicista, antiecològic i escassament raonat està obsolet. I dóna alternatives: defensa una nova civilització construïda en estreta vinculació ètica amb la natura i on es posi sostre a la riquesa per redistribuir-la. “Mentre hi hagi un sol pobre, enriquir-se hauria de ser delicte.”

Ens trobem amb el Pau a la terrassa del Bar Galeón, a Cadaqués, el poble de la casa familiar dels Riba i el poble on transcorre Sa meua mare, el llibre en format memòries en el qual explica els darrers temps compartits amb la seva mare Mercè Romeva. El relat se’ns endú amb tendresa i rauxa des de Barcelona a les fresques aigües de la platja d’es Poal. “Va arribar un moment en què les xacres ja no la deixaven aixecar-se del llit, però ella volia tornar a Cadaqués. I jo li vaig dir et raptaré, i per a ella no va ser una broma; quan vaig arribar un dia a casa seva, ella ja s’ho havia fet venir bé... I un cop aquí li van passar tots els mals, demostrant que l’esperit està per sobre de la matèria!”

Ahir van tenir lloc a Cadaqués Les passanelles, un acció poètica i musical a partir de la llençada de pedres al mar, fent-les botar, que fa vint anys que orquestra l’arquitecte Toni Gironès i que, enguany, ha programat un concert amb composicions de diferents músics vinculats al poble, entre ells, Pau Riba. “Et donen una melodia atzarosa i llavors l’has de vestir, posar-la magnífica. És una demostració de com, els catalans, de les pedres en fem pans.” Li van encarregar una ‘peça clàssica’ i ironitza: “He fet el que m’han encarregat i he composat per flauta i un quartet de corda. Després m’han explicat que clàssic ho és tot, també el rock and roll.”

La seva creativitat no té aturador. Té un projecte preciós i experimental per composar una obra musical a partir de la posició dels ocells migratoris en uns cables-pentagrames triples col·locats estratègicament. També acaba d’escriure el poemari Terra tremens, un recull de nou poemes inspirats en el terratrèmol del 2015 que, convertits en gravats il·lustrats, s’exposaran a l’estiu a la Galeria Dieu. Ens explica que, tot i les seves incursions en altres arts, ell es considera escriptor: “La literatura no em planteja dificultats. És com si portés al meu avi a dintre... Tot i que la seva rigidesa i la seva disciplina jo les he convertit en joc i em diverteixo amb la literatura. Hauríem de ser capaços de substituir la paraula treballar per jugar, perquè treball prové de la paraula llatina tripalium, una màquina de tortura dels romans. Per què hem de guanyar-nos la vida? S’han d’abolir els diners o advocar per la renda mínima per tal d’assegurar el sosteniment de les condicions materials de cadascú. I això només ho podem fer posant sostre a l’enriquiment per tal que reverteixi en els que tenen menys.” Una nova forma revisada de comunisme, diu. “Perquè, actualment, qui treballa ja no són només els homes, són també, i sobretot, les màquines. I si la màquina ha substituït l’home, el rèdit de la màquina hauria de ser per a l’obrer, oi? Però no és així, és per a l’amo de la màquina. Tot el que no sigui decreixement, serà barbàrie; perquè el creixement il·limitat en un planeta que no ho és, d’il·limitat, no té cap mena de sentit. A la natura tot creix, s’estabilitza i decreix.”

Li preguntem quina és la seva visió del turisme i ens diu que ell no es considera turista, sinó estiuejant. “Cada vegada que arribo aquí és com si arribés a casa meva. Cadaqués no seria el que és si als anys cinquanta els estiuejants de Barcelona no haguessin fet un pacte amb l’Ajuntament per tal de preservar el poble i els espais naturals amb mesures urbanístiques i arquitectòniques (colors, materials, alçades...). Podem dir que són dues forces oposades: els turistes i els estiuejants.” Creu que el turisme compulsiu té els dies comptats perquè patim l’esgotament de les energies fòssils i “l’avió es podrà utilitzar només un cop o dos a la vida”. Li dic que em sembla una previsió esperançadora i, en el pic del migdia, amb el sol esclatant-nos al clatell i aigualint-nos el vermut, entrem en el terreny del simbolisme i de la macroastrologia, i m’explica que estem vivint en trànsit entre l’era de peixos, cristiana, i l’era d’aquari: “Passem d’una era de contradicció, de subconsciència, d’energies creuades a una era de superconsciència, de superhomes. I per això necessitem el retorn de l’home a la natura. Recuperar el 50 % orgànic del ciborg, la nostra part bio. No podem seguir en el conflicte entre la part bio i la tecno, sinó prendre consciència que estem constituïts per ambdues forces i recuperar la nostra relació amb la natura. Aquesta era la idea clau de la utopia hippy i l’hem de reprendre.”

I en aquest punt tanquem la conversa i caminem fins a es Poal per remullar-nos els peus a les seves aigües cristallines, esquivant les meduses mortes de la riba. “Ara són les meduses les que es mengen els ous dels peixos, i no al revés. Si continuem així, haurem d’acostumar-nos a menjar meduses en lloc de peixos...”//