Sant Sadurní de l’Heura, un poblet al bell mig del Baix Empordà,  es troba banyat de verd i de groc. La primavera fa de les seves i forma un paisatge inconfusiblement genuí. Com la música de la Paula Grande (Girona, 1986), que és difícil de catalogar. La compositora ens rep i ens prepara cafè. Viu en una casa amb vistes bucòliques, on la tramuntana pentina l’horitzó. La Paula parla riallera, alhora que pensativa i sense pudor.

Viatge Interestel·lar està definit com a «jazz fusió», què vol dir això?

Era simplement per posar una etiqueta. Jo no el catalogaria amb cap  estil. El jazz suposo que és perquè jo vaig començar cantant jazz, de manera més tradicional. I fusió perquè no és jazz clàssic, no faig una cosa tancada. Aposto pel mestissatge perquè m’agrada experimentar i estic còmoda cantant molts tipus de música. 

He notat en alguna cançó alguna reminiscència flamenca.  M’equivoco? 

Durant una època em vaig interessar pel flamenc, però jo no canto  flamenc, perquè crec que és més una forma de vida que un estil musical. Al tema De jo a jo el guitarrista és en Pau Figueres, que és un músic de clàssica brutal i toca flamenc, fusionat amb moltes altres coses. A la cançó deixa la seva empremta, i això es nota. 

Ara resideixes a l’Empordà. Molts artistes coincideixen que és un lloc  ideal per a la inspiració. És així? 

Jo crec que tots els espais, com més allunyats de la ciutat estiguin,  més propicis són a ser espais de connexió. L’art és més fàcil si estàs connectada a un lloc de pau on els ritmes de vida són diferents. Sí, crec que l’Empordà és ideal. Vaig intentar allunyar-me de la ciutat perquè per mi no era coherent viure-hi quan jo tenia aquesta manera d’entendre la vida. 

Com compon Paula Grande?

Recordo un col·lega, Canserbero, que em va dir que podia estar cinc  mesos sense escriure una lletra i, de cop i volta, escriure’n deu al dia. Jo vaig a èpoques. I poques vegades em passa que música i lletra surtin al mateix moment. Sovint componc idees sense història i després li’n poso. No tinc una manera determinada de fer-ho. 

En algun directe jugues amb el looping, els efectes i els pedals. D’on  ve aquest interès? 

Va ser per la necessitat i les ganes d’anar sola. Com que no tocava  prou bé cap instrument fins al punt de defensar-lo davant el públic, vaig entrar en el món de l’electrònica, que és un camp de possibilitats infinites. Sempre estic darrere d’una maquineta. 

Vas estat girant per Llatinoamèrica, com va ser l’experiència?

Va ser meravellós poder compartir moments amb músics autòctons i  conèixer amb més profunditat diferents tradicions i rituals, així com la música andina, que considero increïble. La música es mostra d’una manera molt orgànica i això no vol dir que vas allà i tothom està cantant, de la mateixa manera que vas a Andalusia i no tothom balla flamenc. Però sí que és cert que la creativitat es respira d’una altra manera. Això em va enamorar. 

Cantes en català, castellà i anglès. Amb quina llengua et sents  més còmoda? 

El castellà és la meva llengua materna perquè els meus pares són  castellanoparlants. I el català és la meva llengua de trajectòria de vida. Sempre dic que soc la primera catalana de la meva família. I canto en anglès perquè he crescut escoltant música en aquest idioma i hi ha lletres que em surten així. És segons el que vull dir, que ho dic en un idioma o en l’altre. El proper disc, que es dirà Soc, serà en castellà i català. Són lletres més reivindicatives, en què rapejo bastant, amb la qual cosa l’anglès no hi ha tingut cabuda i no m’hi sentia tan connectada. 

Cançons reivindicatives pels temps que vivim?

Algunes de les lletres les tinc escrites des de fa anys. És quelcom  que sempre ha estat en el meu discurs: el compromís, la consciència, el feminisme, la reivindicació social. De cop i volta es reflecteix, no pels temps que vivim, sinó paral·lelament. Tinc moltes ganes que surti perquè el missatge s’estengui. Soc optimista perquè hi ha cada vegada més gent que actua d’una manera més conscient, sigui quina sigui la seva política. 

Ens dius que el proper disc tindrà molt de rap. Què penses del trap?

Crec que al trap hi ha un missatge misogin, masclista i superficial. I  això em preocupa perquè penso que la música ha de ser un canal de compromís. També he d’admetre que puc dir poc perquè no n’escolto gaire, de trap. Em crea controvèrsia, si més no.//