Entre mar i turons, a la cala de Cap Ras, Rusó Sala (Roses, 1982)  ens confessa que ha begut molta música: des de cançons sefardites i mediterrànies a jazz o clàssica. La rosinca crea des de l’emoció musical i, sobretot, des de la curiositat i la passió pel descobriment: és una exploradora sonora. La seva guitarra, en harmonia amb la seva veu, evoca inevitablement paisatges d’ensomni i escenes precioses d’un altre temps. Acaba d’estrenar Desirem (Microscopi, 2019), el tercer disc que ha gravat i que presenta en format trio amb Míriam Encinas i Aleix Tobias, de Coetus. 

La teva carrera està plena d’anades i vingudes. Entens la música com  un viatge? 

És important tenir un lloc on estar per aplegar tot el que vas recollint,  però sí, el viatge en el meu cas ha estat bàsic. Les trobades amb gent d’altres cultures i amb altres audiències fan que t’hagis d’expressar de diferents maneres. Quan toques fora, la música entra per altres camins, i et dona la possibilitat de poder explorar més la part musical. Hi ha moments en què la paraula no importa, sinó que allò que val és com ho dius. 

Resideixes a l’Empordà. Ho consideres casa teva?

Considero l’Alt Empordà un lloc de retir. Si necessito concentrar-me o  inspirar-me, tinc paisatges, silenci, el mar. És un indret al qual necessito tornar contínuament. Ho concebo com un lloc creatiu. 

Com comença la teva aventura amb la música?

De petita, amb l’exploració. Al principi vaig fer molta dansa, que era una  cosa més corporal i rítmica. No és fins als vint-i-dos anys que començo a rebre classes. I quan acabo la carrera me’n vaig a Barcelona, al Taller de Músics, on estic tres anys. En descobrir altres camins possibles vaig desvincular-me’n, i em vaig llançar de cap al que a mi m’agradava.

Costa molt detectar influències concretes en la teva música.

No et sabria indicar una influència directa i concreta. Vaig escoltar molta  música de petita, sobretot clàssica. I m’he fixat sempre en gent com Freddie Mercury, Joan Baez o Joni Mitchell. M’emocionaven: cantava amb elles, i em fusionava amb les seves veus. 

La música sefardita també és molt important en la teva obra.

És un tipus de música que integra melodies molt antigues que tenen  un gust preciós. Per exemple, a través del melisma, que és la tècnica per regular el cant de les vocals. T’adones que es pot cantar d’una altra manera, recrear-t’hi i enriquir les paraules. I això és el que he intentat fer a l’últim disc, Desirem. 

Ara que treus el tema, parlem de Desirem.

És un disc de transicions, amb una música que té una contenció emocional  molt bèstia, amb elements fets per músics molt bons: l’Aleix i la Míriam. Ells fan que el poc sigui molt. Instrumentalment, he treballat amb una contundència que no és habitual. 

És un disc espiritualista?

En aquest disc hi ha poemes de Ramon Llull, que són místics i espirituals.  Però més que espiritual, diria que és una recerca existencial. Més poètica i filosòfica, en què intento cercar respostes que no trobo. 

Com compons?

Doncs normalment estic sola amb la guitarra, i de cop em surt una  imatge o un concepte, i arriba un moment que això m’emociona molt fort. I treballo a partir d’aquestes emocions més profundes. Vaig fent fins que trobo les paraules i la melodia que desxifren el que estic sentint a través d’una història. 

Entens la música com un exercici terapèutic?

Completament. La música m’ajuda a posar el focus dins meu, encara  que estigui mirant enfora i parlant d’algun estímul extern. I en aquest sentit, la música cura, perquè em sento connectada amb mi mateixa i amb el món. 

Has musicat poemes de Lorca, Casasses, Maria M. Marçal, entre altres.  Quina relació tens amb la poesia? 

La poesia m’ha ajudat en moments concrets a transitar emocionalment.  Musicar poemes és un exercici creatiu molt bonic. Sovint, el que escriu el poeta ressona en la teva música, i llavors s’estableix un diàleg. 

Rosa Zaragoza sembla una persona important en la teva carrera. Com  us coneixeu? 

Vaig començar a explorar la música sefardita i, teclejant a Google,  vaig descobrir la Rosa. Vaig investigar i resulta que era veïna meva a Barcelona. Li vaig escriure i vam quedar. Em va convidar a fer una gira amb ella per Alemanya, que va suposar un gran repte per mi. És una amiga-mestra. 

Ser músic és un sacrifici?

Jo m’ho plantejo diferent: per mi no fer música suposava un cost brutal.  A més, he escollit fer una música «marginal», de minories. Molta gent em pregunta per què he triat fer això. I soc conscient que estic fora del circuit habitual. Però vaig pensar que, ja que em llançava al buit, m’hi llançava completament. No em queixo gens, perquè la balança és positiva. Ser músic em dona una llibertat brutal. Em sento molt esclava i molt lliure a la vegada. //