LA GUIA

LA REVISTA

[ la revista ]

ENDINSA’T EN L’ART I LA CULTURA DE L’EMPORDÀ A TRAVÉS DELS SEUS PERSONATGES

Tura Sanz Sanglas i Esther Pi

UNA ESCULTURA ALTERNATIVA
Per Eudald Camps Fotos Yayoi Sawada

Què tenen en comú, a banda del seu «empordanisme», Tura Sanz (Ordis) i Esther Pi (Darnius)? Doncs que són dones i artistes i, conscients d’aquest fet, assumeixen sense complexos un relat creatiu que vindria a encarnar una alternativa al discurs hegemònic que, des dels seus orígens, ha predominat en la historiografia de l’art tradicional. Ens referim, per descomptat, a una mirada etnocèntrica, en primer lloc, però també a la preponderància d’una sensibilitat masculina (o patriarcal) que prioritza una sèrie de valors en detriment d’uns altres.

La història contemporània de la disciplina és prou coneguda:  a partir dels anys 50 del segle passat, una allau de propostes escultòriques ha desbordat periòdicament una historiografia i una crítica, com dèiem, tenallada per valors tradicionals com poden ser els d’originalitat o novetat. Enfront d’aquest paisatge tan bigarrat com inabastable, l’opció majoritària ha estat la de cercar genealogies allà on, simplement, no n’hi ha o no podia haver-n’hi (s’intenta fer digerible allò nou convertint-ho en familiar, mostrant els seus antecedents, els seus parents llunyans). En paraules de Rosallind Krauss: «Amb el pas del temps, aquestes operacions de generalització es varen fer una mica més difícils de realitzar. Amb el canvi de dècada [referint-se al pas dels 60 als 70, tot i que l’exemple segueix essent vigent] l’escultura va començar a estar formada per restes de filaments amuntegats a terra, o troncs d’arbre serrats i transportats a la galeria, o tones de terra excavada al desert […] Enfront d’aquest panorama, l’historiador/crític es va limitar a realitzar un joc de mans més extens i va començar a construir les seves genealogies amb les dades de mil·lennis en lloc d’unes dècades. Stonehenge, les línies Nazca, les pistes de pilota tolteques, els túmuls funeraris indis... qualsevol cosa podia ser duta davant del tribunal per donar testimoni d’aquesta connexió de l’obra amb la història i legitimar així la seva condició d’escultura». 

Obsessió genealògica que no volia acceptar, entre altres coses, que la  família de l’art occidental (insistim: la més conservadora o patriarcal) va morir, com la poesia, a Auschwitz (certificant la sentència adorniana, possiblement la més mal entesa del filòsof alemany). O, per dir-ho d’una altra manera: l’escultura contemporània podia estar feta de «restes de filaments amuntegats a terra, o troncs d’arbre serrats i transportats a la galeria, o tones de terra excavats al desert» perquè era òrfena, perquè havia de desconfiar d’unes categories heroiques tenyides de sang i d’un relat que delegava en la utopia futurista del progrés il·limitat la responsabilitat ineludible envers el present immediat. 

La qüestió, vindrien a dir-nos els treballs de Tura Sanz i Esther Pi, és  què fer després de la fi dels grans relats i dels plantejaments heroics; com recompondre un art que s’ha estavellat contra la història i que, després de l’accident, és incapaç d’admetre el seu fracàs... Contra pronòstic, una possible alternativa la trobem en un corrent de pensament ètic (i no estètic) que neix, a partir de la dècada de 1980, en el context anglosaxó: anomenat care ethics, (en català «ètica de la cura»; en castellà, «ética del cuidado» o «ética de la solicitud»), el seu objectiu principal consisteix a plantejar els problemes ètics a partir de les consideracions de gènere. Sorgida del moviment feminista —com molt bé assenyala Júlia Torres Canela—, la care reivindica que la sensibilitat  femenina permet una manera diferent de copsar la problemàtica moral, perquè ho fa des d’un punt de vista més proper a la intimitat i a les emocions pròpies de la «veu» femenina. Són temes bàsics de la care ethics la consideració de la diferent «veu» (per usar un mot de Carol Gilligan) que les dones tenen quan es plantegen temes de justícia i d’equitat, la reivindicació del paper de la sensibilitat a l’hora de respondre dilemes ètics i la valoració de conceptes com la vulnerabilitat, la sensibilitat i la dependència. 

La definició global que en fa la politòloga Joan Tronto (Moral Boundaries,  1993) pot acabar de situar-nos al respecte: «Una activitat genèrica, que comprèn tot allò que fem per tal de mantenir, perpetuar i reparar el nostre món, de manera que hi puguem viure el millor possible. Aquest món comprèn els nostres cossos, nosaltres mateixos i el nostre entorn, elements que pretenem relligar en una xarxa complexa en sosteniment de la vida». D’això es tracta: entre la voluntat de canviar la realitat i l’actitud passiva d’acceptar-la com a quelcom donat, hi ha un tipus d’activitat subtil que recorda la feina de les modistes (i la de totes les Penèlope, Ariadna, Aracne...) en la mesura que reconstrueix el món mitjançant un teixir pacient que exigeix ser portat a terme amb la màxima cura; una manera d’afrontar la realitat sense violència i amb la certesa que només és possible transitar per aquesta vida tenint cura de totes les coses. 

En aquest sentit, conceptes com «relligar» o «reparar» transcendeixen  l’àmbit de l’ètica per mostrar possibles vies per a una «escultura de la cura» com la que porten a terme Sanz i Pi... I és que, a la llum d’aquests plantejaments, és relativament senzill associar la proposta de les empordaneses a la de creadores com Louise Bourgeois o Gertrud Goldschmidt (més coneguda com a Gego): l’aparent fragilitat dels seus «cossos escultòrics», la cura que tenen dels materials (els acompanyen, mai els sotmeten a violències innecessàries), la concepció holística del paisatge (on l’obra i l’artista s’integren en un tot natural), la recuperació d’una idea de feminitat entesa com a font de vida, com a origen seminal (la venus arcaica), tot plegat, insistim, encarnaria la possibilitat d’una escultura alternativa a la que, per pur decret, ens ha llegat el relat oficial. 

O, en paraules d’Esther Pi: «La meva obra té present les dualitats  constants del dia a dia, construeixo diàlegs que parlen de les relacions, de la fragilitat de l’existència humana però alhora de quelcom fort que m’anima a seguir buscant l’essència de cada cosa i de nosaltres mateixos. El meu focus són la natura i el cos humà com a part d’ella. 

L’objectiu és introduir estímuls a l’espectador que li permetin entrar  i obrir-se a si mateix, per autodescobrir-se. El meu projecte artístic és un camí per sensibilitzar de mica en mica la realitat més propera i expandir-la». // 

Nota: aquest article ha estat realitzat tenint en compte només referents femenins  provinents de camps tan diversos com l’art, la psicologia, la filosofia i la política, com ara Esther Pi, Tura Sanz, Rosallind Krauss, Júlia Torres Canela, Joan Tronto, Louise Bourgeois o Gertrud Goldschmidt.