Yoyo Balagué treballa immersa en el paisatge exuberant del Baix Empordà. Disposa del seu estudi a Torroella de Montgrí. Va estudiar Belles Arts i té un currículum previ en la indústria de la moda. Yoyo Balagué es defineix com una «artista terrestre». Amb un enfocament multidisciplinari, s'ha especialitzat en ceràmica, utilitzant la tècnica ancestral del pit firing (cocció en fossa) per fusionar la terra i els elements amb la seva creativitat. En les seves creacions incorpora matèries com la fusta, el foc, l'aigua i l'aire; cada obra és una fusió entre les essències dels recursos naturals i la mestria humana.

Deies que, per a tu, un producte perfecte mai és només un objecte, sinó una fusió natural entre l'essència dels recursos naturals i la humanitat. De tots aquests elements que col·lecciones, quin és el medi que més t'inspira?

El mar, sobretot. En el mar hi ha molt de moviment, hi ha variacions i, això, m'apassiona. En les meves obres es troba la naturalesa marítima, elements de la Gola del Ter, tot aquest entorn m'inspira molt. El fons del mar és fosc, hi ha densitat, no és com la superfície. La meva mare, quan veu les meves obres, sempre diu: «¡Con lo alegre que tú eres, qué oscuro pintas!». Però jo crec que hi ha un balanç gairebé oníric en la meva obra. Un balanç vital que equilibra els contrasts, per això m'inspira tant el paisatge empordanès, perquè és confrontant en si mateix. No busco agredir ni interpel·lar amb els colors i les textures de la meva obra, sinó arrelar-me en el paisatge. Per aquest motiu passo tant de temps vora el mar; investigo, el descobreixo. L'escenari que m'envolta és tan canviant que sempre l'estic revisitant.

Em pregunto quin és el teu procés de creació i com has arribat a ell?

Jo vinc del món de la moda. Em dedicava al desenvolupament de teixits i de tendències. Sempre tenint la pintura en paral·lel, pintant, creant… Feia fornitures, estampació, tot el que estava relacionat amb les matèries i la producció de teixits. Però un dia vaig dir prou, hi va haver com un moment de claredat. Crec que, amb el temps, vaig anar evolucionant lluny d'aquell món; la meva filosofia de vida es va imposar a la professió i em va conduir a dedicar-me completament a l'art. Ara, des de la meva petita parcel·la, observo. Respecto molt el meu passat i estic molt agraïda.

Què és el que t'atrau més a l'hora de crear?

El procés és el que més m'atrau, tot el procés en general. Tocar alguna cosa a què no estic acostumada, sortir de la zona de confort i entrar en alguna cosa que desconec. El fet de descobrir. La curiositat.

Imagino que potser, per dedicar-te completament a l'art, el teu procés personal ha sigut de treure't capes i arribar a l'essència, no?

Sí, tornar al principi, a aquest balanç de la vida que busco en la meva obra. Tot i que també m'impulso a sortir de la zona de confort i mesclar tècniques. Hi ha poca gent que sap que pinto, però primer vinc de la pintura. He fet gravat, m'he format com a terrissaire, en ceràmica…

Les esferes semblen sorgides d'un procés geològic natural i primitiu, gairebé còsmic. Quin simbolisme o significat amaguen les teves obres?

M'encanta el déu Ra, és el sol egipci. Signo sempre amb «RA» les peces ceràmiques. Les pintures no, però la ceràmica sempre duu aquesta inscripció. Crec que, d'alguna manera involuntària, he fet aquesta associació.

Creus que les teves obres troben la bellesa en la imperfecció?

M'agrada que l'error formi part de la peça. Les esquerdes i les taques són benvingudes. El concepte genèric de la bellesa és gairebé impecable, com si no hi hagués cap mena de formació, ni cap mena de trencadís.

És sorprenent l'habilitat de traslladar la creació a tots els aspectes de la vida de l'artista, com en el teu cas, en què l'obra comporta una gran càrrega, física i emocional.

Succeeix, sobretot, amb la ceràmica. El fang l'has de dominar. Jo, per exemple, no tinc torn. Ho faig tot a mà, amb la tècnica de tota la vida, els rulls, l'ordit. S'ha de tenir molta paciència i no frustrar-se quan es trenquen peces, perquè la ceràmica és imprevisible. Quan treballes amb ella, és un experiment constant, un treball d'investigar amb la plasticitat i de conèixer què tens entre les mans, deixar-te portar, fer formes… El pit firing, per exemple, implica un desgast físic i emocional molt pesat. Quan em vaig formar com a terrissaire em van fer treballar molt el desarrelament, perquè tot el que produeixes ho has de llençar. Vaig estar gairebé dos anys formant-me a l'Escola de la Bisbal. Hi ha peces que he hagut de deixar anar, altres que les mantinc a prop. Altres neixen de l'error i acaben sent una peça espectacular. És la natural bellesa de l'error, i passa quan conflueixen tantes coses que no controles, però hi formes part d'aquest procés creatiu.

Yoyo Balagué s'expressa a través de l'art. El seu llenguatge d'expressió és la curiositat. En treballar, busca com l'erosió de la matèria, obrada per la naturalesa, ha forjat l'escenari empordanès de coves, cales trencades i penya-segats abruptes. El seu procés és un ritual que impregna tots els aspectes de la seva vida, una meditació, una manera de connectar-se amb un estat primordial. Les seves tècniques es fusionen fent una sensació de gravetat, forjant un segell únic i inconfusible, pur i honest.

Nota: he dejado "els rulls, l'ordit" tal cual — confírmalo con la artista antes de publicar, ya que "ordit" es terminología textil y podría ser un desliz de transcripción en lugar de una referencia intencional a su pasado en moda.